De tal palo, tal astilla

Com molts de vosltres ja sabeu, després del meu viatge per l'illa del Sud, que debeu estar pensant que me l'he menjat amb patates i no us l'he explicat en cap moment - La veritat és que us podria donar dades més objectives que el meu anterior post, però és el meu blog i per això és completament subjectiu i sentimental! - :P ... Doncs el que us deia, que, com ja sabeu, després del meu viatge vaig canviar de famíia! En tenia ganes, perque les últimes setmanes, la situació a l'altre lloc, ja era una mica incòmoda. Encara no sé si va tenir a veure amb el fet de dutxar el mòbil al mar, el que sí sé és que, finalment, la Kerry s'ha fet totalment la tonta amb els diners que em devia i no me'ls tornarà. En fi, al principi em va fer ràbia, després vaig pensar que passo de rotllos i que li aprofitin, que a mi no em treurà els bons moments! Així que he preferit deixar el saldo a zero.

Doncs bé, fent honor al títol, us diré que si la primera famíĺia es regia pel caos més absolut; fins al punt que m'enterava de tot a l'últim moment (o bé perque fins llavors no m'ho deien o bé per que ho descobria jo soleta molt autodidàcticament) i que no hi havia absolutament res planificat. Fins i tot, de vegades, obries la nevera i no sabies si trobaries alguna cosa per menjar... De fet, els diners que em devia són d'algun cop que vaig decidir anar al super a comprar coses per a que els nens poguéssin menjar quan tornéssin de l'escola, entre altres coses!!

Doncs mireu com canvïa la història només canviant els personatges, perque si la primera era caos, aquesta segona família es basa en l'ordre i la comuncació, cosa que, a aquestes alçades de la pel·lícula, he agraït infinitament!!

Tal i com deia, igual que els altres nens passaven de tot i anaven sempre a la seva bola. Aquests nens són un amor, i només amb posar una peli els tens entretinguts. La petita (Nakoia, 6 anys) és extremadament tímida, fins al punt que va trigar 3 dies en dir-me hola!! Al principi em mirava i semblava com si volgués parlar, però les paraules no aconseguien sortir de la seva boca, no aconseguia pronunciar cap so, només em mirava i somreia (a hores d'ara encara m'ho fa de vegades). Aquells primers dies, jo li havia d'anar fent preguntes de sí o no per a que ella mogués el cap i em donés alguna informació sobre si tenia gana o què volia menjar. El mitjà (Tia, 8 anys) també és bastant tímid, crec que en el seu cas és més aviat introversió, ja que està sempre molt callat, però com a mínim contesta a les preguntes que li faig. I la gran (Ngawai, 11 anys) és un sol resplandent que no para de fer-me preguntes i explicar-me coses amb un somriure immens a la boca! A més, és una nena super creativa, a qui li encanta escriure i inventar històries; la veritat és que ha estat molt fàcil connectar amb ella. De fet, li vaig proposar que m'escrivís una història i a canvi jo li escrivia una per a ella. Em vaig ficar una mica a la gola del llop, perque l'havia d'escriure en anglès, però ja m'agradava la idea d'intentar-ho, encara que poguès tenir faltes o alguna incoherència, perque em serviria per a aprendre i millorar! Ella em va demanar una història on “Dora l'exploradora” morís! Jeje, sembla ser que no els hi agrada gaire la nena repelent que tot el dia els està dient el que són les coses. Jo li vaig demanar una història sobre un mussol, i la veritat és que me la va fer en plan conte, amb dibuixos i tot!! A més d'escriure també sap dibuixar, quina crack! M'emporto un record xulíssim d'aquesta nena, i espero que conservi aquest art tota la vida i que l'exploti, perque la seva imaginació no té límits.

Els pares també són uns sols (Isaac i Joanne), i em tenen en compte! Cosa que ja és molt després de l'actuació final dels actors i productors amb els que estava. Cada cop que es serveixen una tassa de te, un café amb llet, una copa de vi, una cervessa, una sidra o un got de baileys, em pregunten si en vull. Igual que quan treuen alguna cosa de picar o van a veure una peli o a jugar a alguna cosa, sigui fer uns passes al jardí, com un joc de taula! I m'avisen de tot el que fan i a tot arreu on van per si vull anar amb ells! Ara estareu pensant, si que estava afectada perque passaven d'ella a l'altra família... De fet, no és que estigués mooolt afectada perque vaig optar per anar jo també a la meva bola, però és una mica com el mite de la caverna, que quan descobreixes que hi ha alguna cosa més que ombres, estàs infinitament agraïda per aquest final de viatge! I és taaaaan diferent de l'altra família que no us podeu imaginar la il·lusió que em fa! A més, la mare, quan troba coses que podria fer o llocs que podria visitar, m'ho comenta i em passa la informació. Uns sols, ja us ho dic! Parlant amb l'Isaac em va dir que ells planejaven fer un viatge per Europa aquest any, però que al final, si el fan, serà més endavant. Jo ja els hi vaig dir que si el fan, han de venir a Barcelona o a la Cerdanya, que realment estaria encantada de tornar-los aquesta gran hospitalitat que han tingut amb mi!

Parlant de coses que hem fet, aquest cap de setmana marxaven a una casa que tenen al costat de la platja, a 2h al Nord d'Auckland. Em van preguntar si volia anar-hi o preferia quedar-me aquí sola a casa, que no hi havia problema, i vaig decidir anar amb ells! És un poblet on no hi ha gaire a fer, a part d'estar tranquil, fer una mica de kayak, fer alguna passejada i alguna volta en bici. I jugar a rugby al jardí! ;)
Una cosa que m'ha sorprés quan veiem pelis és que, quan surt alguna escena en que els personatges es fan un petó a la boca, els nens es tapen els ulls! Sobretot, la més gran té molta reticència a veure aquest tipus d'escenes... Però en canvi, quan hi ha sang i fetge, no els hi fa res mirar la pantalla! Recordo que va haver una escena d'una de les pelis que vam veure que em va fer bastaaant de fàstig i vaig fer un “ecs!!” però ells no es van ni immutar! Ara, es fan un petó a la boca i allò és un drama! Ja ho deia John Lennon: “Vivimos en un mundo dónde nos escondemos para hacer el amor, mientras que la violencia se practica a plena luz del día.” 

Finalment, ahir al tornar cap a Auckland vam anar al museu Kauri, que és un tipus de fusta típica d'aquí i allà s'explica com la treballaven els maoris. Per acabar el gran dia, vam sopar menjar tailandès, que està boníssim i després el Tia i l'Isaac van cuinar un pudding de xocolata! Així que me'n vaig anar a dormir fent la croqueta, perque baixar les escales era impossible!

Els meus plans pel poc temps que em queda de gaudir d'aquest meravellós país són: cuinar una truita de patates i unes quiches per aquesta meravellosa família, passar un parell de dies a Rotorua amb uns amics xinesos de la mare que arriben aquest vespre (llogarem cotxe i anirem a veure la ciutat que és on hi ha més cultura Maori de tot el país), i aquest cap de setmana anar a veure un partit de rugby Blues vs Perth! :)

Després d'això, tocarà fer les maletes i omplir Barcelona d'abraçades!! Passant un dia sencer d'escala a Londres, on intentaré deixar-hi també alguna abraçada! ;)

No sé si hi haurà un últim post des de NZ després d'aquest. Sigui com sigui, seguiré escrivint, des d'aquí, des de Barcelona o des d'allà on sigui. Així que els que volgueu saber de mi i de les coses que em passen, seguirem en contacte! ;)

El fondo del corazón está más lejos que el fin del mundo

A veces, sales a ver el mundo y te encuentras con personas.

Siempre he pensado que hay dos tipos de viajes, los que se hacen hacia el exterior, mirando lo que hay fuera, y los que se hacen hacia el interior, buscando lo que llevamos dentro. Aunque ninguno de los dos es independiente del otro; la mayor parte de las veces, siempre predominará uno sobre el otro, pero nunca podrás dejar de lado a ninguno de los dos.
Probablemente, la única diferencia que haya entre ellos sea la conciencia que tenemos de cada uno. Seguramente, el descubrimiento de todo lo que está fuera de nosotros nos es más fácil de intuir y de juzgar; puede que sea porque nos lo tomamos de una forma menos personal, o porque, al fin y al cabo, nos podemos alejar de ello cuándo queramos. Pero la verdad es que llegar a entender lo que llevamos dentro, a veces, se nos hace complicadísimo; quizás porque nunca nadie nos ha dado un mapa de nuestro mundo interior, ni nos ha dicho dónde empieza el sendero para subir cada una de nuestras montañas, dónde se encuentra cada cumbre o por dónde cruza cada río, ni en que mar desemboca y, por supuesto, se han olvidado de darnos esa brújula que supuestamente nos señala el norte; la que nos marca la dirección para volvernos a encontrar cada vez que nos perdernos.

Acostumbramos a viajar para ver cosas nuevas, diferentes y, a poder ser, bonitas, que nos llamen la atención. Adoramos los lagos azules y el verde de las montañas, y nos fascina observar los paisajes desde el pico de una montaña y las ciudades desde el mirador que se encuentre en el punto más alto. Disfrutamos del olor de la naturaleza y de la tierra mojada, del ruido tranquilizante del mar desde una playa silenciosa o el rumor del río en una noche cerrada. Y de conducir por carreteras lisas dejando a nuestro paso una vista espectacular de la que disfrutar a cada kilómetro que recorremos. Pero nadie nos cuenta que para poder disfrutar del verde de las montañas y el azul de los lagos se necesita mucha lluvia intermitente, que para llegar al pico de la montaña tendremos que hacer una larga y dura travesía, y que, si se tuerce el día, vendrá la tormenta y nos mojaremos. Nadie nos habla del frío y el viento que hace cuando llegas arriba del todo. Ni de que el precio de poder ver un glaciar de cerca es exponerse a ciertas avalanchas. Ni los mosquitos y otros insectos que se te comerán cuando acampes junto al río. No nos dicen que quizás el momento en que has decidido subir al mirador de aquella ciudad, aparece una especie de niebla concentrada que no te deja ver nada. Nadie nos informa de que las montañas quedan lejos de las carreteras lisas ni de que hay ciudades que, cuando las miras desde arriba, te das cuenta de que están llenas de escombros a causa de un terremoto que hubo unos años atrás.
Nadie nos lo dice, porque en realidad no importa, porque lo importante es lo bonito, y lo que te llevas contigo; porque sigues descubriendo y aprendiendo.

El segundo viaje, ese que se hace hacia el interior - ya sea nuestro, o de los demás - no es tan diferente del primero. Buscamos cruzarnos con personas nuevas, diferentes; y a poder ser bonitas (bonitas por dentro, que al final es lo que cuenta), que nos llamen la atención. Las adoramos en sus momentos de luz, de diversión, cuando ríen, sonríen y disfrutan de la vida; cuando también se encuentran en el punto más alto de su montaña emocional. Pero tampoco nadie nos cuenta la parte dura de este viaje. Que para llegar allí arriba también tiene que haber llovido mucho antes. Que mientras te encuentras compartiendo su camino, alguna vez, y quizás con menos pronóstico que la meteorología, te cae algún chaparrón, sin ningún tipo de previsión, y lo único que puedes hacer es coger el paraguas y el impermeable y esperar como buenamente puedas a que llegue la calma. Acabarás mojado igual, pero, a fin y al cabo, intentar correr bajo la lluvia sólo te servirá para cansarte un poco más.  Que a veces hará frío y viento a su lado, y habrá tanta niebla que no podrás reconocer a la persona que tienes enfrente de ti, pero seguro que si esperas a que se aclare y salga el sol, habrá merecido la pena. Que puede que te encuentres con algunas ruinas de terremotos del pasado, pero esas también nos recuerdan que todo está hecho para reconstruirse y renovarse cíclicamente. Y que quizás te deje atónito el ruido de alguna avalancha, pero recuerda que fuiste tú quién decidió visitar el glaciar.
Porque hay personas que son como tormentas, totalmente imprevisibles y que caen con una fuerza y seguridad que hace temblar todo lo que tienen a su alrededor. Pero si no te quedas a ver la lluvia, probablemente te perderás sus valles verdes y sus mañanas soleadas. 

A veces, lo único que pasa, es que llega un ciclón que lo destroza todo y acabamos perdidos en fenómenos naturales que no hacen justicia a lo que en realidad somos. Y, también a veces, esperas que en tu viaje predominen los exteriores y te acabas encontrando con interiores tan grandes que lo eclipsan todo. 

Viajar al fin del mundo puede costar dinero, algunas horas de vuelo, y sobre todo, encontrar el momento para hacerlo. Pero llegar al fondo del corazón es un viaje que requiere años - quizás toda la vida - y mucha dedicación.  
Algunos llegarán antes que otros; los demás no llegarán nunca. Pero ninguno de los que llegue, lo hará sin pasar por muchas tormentas, ciclones, terremotos y alguna que otra avalancha, y mucho menos, sin aceptar que éstas también forman parte del mundo, tanto interior como exterior, y que hay que convivir con ellas. 

Cada uno de nosotros somos un mundo por descubrir. Y si el fondo del corazón queda más lejos que el fin del mundo, la única certeza que tengo es que habrá que seguir andando.