A ti, mi cielo

Somos estrellas en los cielos de los que nos aman.

Así es. O por lo menos, así lo veo yo. Y sabiendo sólo eso, me pregunto, ¿por qué seguimos empeñados en esconder esa parte bonita que todos llevamos dentro?

Porque somos, por naturaleza, bonitos. Y nos pintamos máscaras de miedos, complejos e inseguridades que acaban cubriendo toda nuestra belleza.

Pero todos tenemos un cielo dónde pintamos nuestras respectivas estrellas.

Hay estrellas fugaces, que cuando te quieres dar cuenta de que han pasado, ya se han ido para no volver, y te han dejado ahí pendiente de un deseo que ni siquiera sabes si se va a cumplir.

Hay estrellas que brillan con el único objetivo de que alguien las mire y se acuerde de ellas; estrellas para lucirse, que no suelen rebelar su interior.

Hay estrellas que hace años dejaron de brillar porque se les acabó la luz y la fuerza; y quizás, sobretodo, las ganas.

Pero también hay estrellas firmes; aquellas que brillan con tanta luz que nos iluminan en mitad de la noche. Estrellas que hace siglos que murieron, pero vivieron con tanto ímpetu que nadie ha podido aún borrar su rastro; ni siquiera apagar su luz.

Podemos ser lo que queramos, al fin y al cabo, todas las estrellas son bonitas. Y, a decir verdad, tenemos una especial admiración por las fugaces. Nos fascinan precisamente por eso; por efímeras, por ser imposibles de retener. Ya dijo alguien aquello de “lo bueno, si breve, dos veces bueno”. Pero seamos sinceros; ¿quién quiere una estrella fugaz para iluminar su cielo? Las estrellas fugaces están bien para mirarlas, y para contar que una vez conociste a una que no se dejaba atrapar en ningún cielo, de esas inalcanzables.

Pero puestos a elegir, nos fijaremos siempre en la estrella que brilla con más fuerza; la más fácil de localizar y más difícil de perder. La que está en nuestro cielo cada noche esperando a que salgamos a saludarla. La que nunca se rinde, la que siempre alumbra, la que brilla por encima de todas las demás. 

Nos fijaremos siempre en la estrella que más luz nos regale.

Yo tengo la inmensa suerte de tener un cielo repleto de estrellas que me acompañan a cualquier parte del mundo. No siempre las veo, porque algunas veces a mi también se me nubla el cielo; porque ya se sabe que el cielo cambia a menudo y más en según qué climas. Pero yo sé que mis estrellas siguen siempre ahí alumbrando con todas sus fuerzas. Porque a cada una de ellas las he elegido y pintado cuidadosamente, que como dice Extremoduro: “Me siento mejor si sé que tengo una estrellita pequeñita, pero firme. Pero firme.”.

Dicen que, cuando nos morimos, nuestra energía se convierte en estrellas; que nuestro poder y capacidad de creación son infinitos, aunque nos dé miedo saberlo. Que con los 21 gramos de nuestra alma podemos generar una fuente de iluminación capaz de alumbrar todos los cielos que quieran caber en nuestro mundo. Que seguimos buscando cielos en los que pararnos a brillar. Que no todos los cielos son compatibles con todas las estrellas. Y que, al fin y al cabo, nuestro cielo lo creamos nosotros.

Por eso, tu cielo será siempre del color que tú lo quieras ver. 

Y, por encima de todo, recuerda que eres tú quién elige con -o contra- quién te estrellas. ;)

– A ti, mi cielo. Y a todas las estrellas que lo componen.

I també al meu pare; per haver brillat amb tanta força. I per seguir brillant dins del millor trosset del meu cel.

La setmana tràgica i altres accidents

La setmana passada també va estar, per catalogar-la d’alguna manera, la setmana dels accidents, perque alguns d’ells ja no entren a la categoria d’anècdotes. I a més, ha estat tot en ordre de creixement exponencial… Us ho explico!

No es oro todo lo que reluce

La part positiva de la família és que van al seu rotllo i et donen la llibertat de fer el que vulguis. La part negativa és exactament la mateixa! :)

Suposo que enteneu el que vull dir amb la primera frase… I amb la segona el que vull dir és que van tan ocupats que gairebé no veig als pares o quan els veig estan cansats o amb el mòbil a les mans (sobretot això segon), i gairebé no parlem, de forma que mai sé el que pensen… I és una mica drama perque sóc totalment autònoma per a fer el que vulgui, però no podem oblidar que visc a casa seva! I mai sé quan he de fer jo el sopar o el fan ells, quan he de portar els nens al cole o ho fan ells, i coses d’aquestes. Així que em passo el dia preguntant! I mira que seria fàcil que quan saben el que van a fer m’ho diguéssin, però no… Suposo que es pensen que puc llegir la ment i estic al cas de tot, en fí…

A més, també és difícil integrar-me a la vida familiar, perque si m’assec al sofà amb ells no hi ha conversa, perque cadascú està pendent del seu mòbil i la seva feina, així que em sento una mica com un objecte decoratiu i he optat per fer-me l’asocial i anar-me’n a la meva habitació.

No és que estigui malament, però potser aquestes petites cosetes són les que he trobat a faltar últimament i m’han ratllat una mica més aquesta setmana, però com ja em queda poc i menys per estar aquí, he intentat passar una mica i adaptar-me! I començar a preparar el viatge de setmana santa, que me’n vaig amb la Kristina i un amic seu a veure la illa del Sud. (Intueixo que passarem fred, perquè la tardor, que va entrar l’1 de març - sona estrany, però és així, ja es comença a fer notar i és una tardor molt i molt humida). 

Així que respecte aquest “accident”, com també he estat sola alguns dies, m'ha anat genial per airejar-me i millorar la sensació!

El conejo escapista

Per altra banda, hi ha la graciosa anècdota del conill! No sé si us ho havia explicat, però resulta que, a part del gos, també tenen un conill!

I es veu que, no sé com, algun dels dos va fer un forat a la tanca del jardí... I un matí, mentre estava tota concentrada treballant, em pica la veïna a la porta i em diu que el nostre conill estava al seu jardí. I jo que li contesto: ah, ok, doncs gràcies per la informació. Però ella que no es va quedar contenta amb la meva resposta, em va dir que creia que l'hauria d'anar a buscar, que l'ultim cop va desaparèixer durant 2 díes, i estaven tots molt preocupats!

Crec que la meva cara ho deia tot... Si en mes i mig aquí he vist el conill 3 cops, no crec que sigui tan important que vagi voltant pels jardins dels veïns!! Però bueno, la dona insistia tant que vaig anar a buscar-lo... Ja em podeu imaginar agafant el conill, que no parava de fotre'm patades per escapar-se, i portant-lo cap a casa pensant l'absurditat que era el que estava fent... Després m'ho va confirmar quan el vaig aconseguir tancar a la seva gàbia i al cap de 10min ja s'havia tornat a escapar! gràcies veïna!!

Això sí, quan vaig aconseguir tancar el conill i tornar a la feina, se'm va escapar el gos!!!!! I aquest si que el tenen vigilat! I clar, no podia estar al jardí perque hi havia el forat i s'escapava!!! Un show... Al final el vaig haver d'enganyar donant-li unes galetetes que li donen com a premi quan es porta bé, i el vaig poder pescar i a la gàbia altre cop!

Però no us imagineu com em va quedar la dessuadora; plena de terra i péls del puto conill... A més, no és que els conills em facin gaire gràcia, que algun ja m'havia mossegat de petita i això es queda guardat per sempre... Freud segur que diria que tinc alguna pulsió sexual no resolta amb els conills, però deixarem que la psicològia segueixi avançant i poder tenir una segona opinió al respecte! :P

Al final, quan li vaig explicar la història del conill a la Kerry ens vam fer un fart de riure, perque m'explicava que el conill sempre corre daquí cap allà i que tot el veïnat ja el coneix, però que sempre torna! I que les vegades que s'ha escapat i no ha tornat ha estat perque algun veï il·luminat se l'ha trobat pel carrer i l'ha agafat i tancat a algun lloc, i que, obviament, no tornava, perque no podia escapar! En fi, que em va venir a dir que no li fés gaire cas a la veïna que era una mica tonta... jajaja. Em podria haver informat abans d'enfrontar-me al conill, m'ho hauria estalviat!! :D

Revolució canina 

No sé que li passa últimament al gos que està bastant pesadet i no para de llepar-ho i mossegar-ho tot... Estic treballant i de sobte noto que m'estan llepant la cuixa... ¬¬ La veritat és que és força incòmode. Però això no és res! El drama ve cada cop que he de portar els nens a alguna activitat i hem de tancar el gos a la gàbia per marxar... Doncs entre els 3 nens i jo ens passem 10minuts perseguint-lo fins que algun de nosaltres l'aconsegueix atrapar! I a sobre, generalment acabo sent jo perque els nens aquests passen de tot i com els és igual arribar tard o d'hora fan com si la peli no anés amb ells... No saben res!!

Coses que li poden passar a qualsevol 

Després estan les coses tontes com que vingui el carter i m'enganxi a la dutxa, però com el gos està bordant com un boig, l'home segueixi picant i jo hagi de sortir de la dutxa, agafar una tovallola i obrir la porta en plan: "confirmo que el cartero siempre pica dos veces"... :P

També hi ha hagut feines urgents i la caiguda de la wifi durant tot un matí (que és precissament quan aprofito per treballar). Aquesta història ja us la vaig explicar a l'altre post. De fet, la caiguda de la wifi va provocar que me n'anés a córrer i em fés un bany al mar super relaxant. El que no us vaig explicar és que el relax se'm va passar de cop quan vaig arribar a casa, i em vaig adonar que portava el mòbil a la butxaca de darrere del pantaló! Aquí va venir la mare de les desgràcies, la història del "mòbil no submergible". En fi, el vaig posar en arròs, però res de res... Als pares els vaig dir que estava netejant els plats i m'havia caigut el mòbil a la pica, perque si els hi explico la veritat no em deixen als seus fills mai més... :o
El pitjor no va ser rebentar el mòbil, sinò que no era meu. Era l'antic mòbil del Kiel, que ell en tenia un altre i me'l va deixar per a que no me n'hagués de comprar un... I jo com a agraïment vaig i el destrosso! Així que res, haurem de veure quant costa la broma.
En fi, que des d'aquell dia que vaig sense mòbil i, conseqüentment, sense gps! Vaja, incomunicada i sense saber on sóc quan em diuen "vés a tal lloc", "porta'm a tal altre". Però la veritat és que això m'ha fet adonar que tinc millor orientació del que em pensava, el que passa és que com visc tan feliç, normalment, no em fixo per on passo i per això em perdo, però si m'hi fixo, totes les vegades he aconseguit tornar a la primera! TOMA!

Viajar a Sydney nunca fue tan complicado

I l'última desgràcia de totes, però que aquesta no va amb mi, és la de la Kerry i el seu NO_VISAT per a viatjar a Sydney.

Resulta que aquest cap de setmana tota la família viatjava a Sydney, a visitar la germana del Kiel, la Lorelle, que en teoria havia de fer el seu recital de piano. Al final l'ha postposat, però com ja tenien els bitllets, hi anaven igualment.

Doncs resulta que dijous a la tarda van marxar tots a l'aeroport i jo ja estava gaudint del meu finde llarg de relax tota soleta a casa, quan de sobte rebo un missatge de facebook de la Kerry dient-me que venia cap a casa, que no la deixaven viatjar perque anava amb el passaport de Papua Nova Guinea i necessitava un visat que no tenia...

M'explico; la Kerry és de Papua Nova Guinea, però porta més de 15 anys vivint a Nova Zelanda i 12 anys casada amb el Kiel, que és nascut aquí. Amb la qual cosa té permís de residència aquí, però conserva el passaport de PNG. També en té un d'anglès, però el tenia fora de vigència, així que va decidir viatjar amb el de PNG com havia fet altres vegades. El problema és que es veu que els australians (centre d'odi de la família durant aquests dies) han canviat els requisits d'entrada al país per a les persones de vàries nacionalitats, una d'elles PNG, de forma que han de sol·licitar el visat abans d'anar-hi.

Total, que entre el raguitzell d'improperis cap als australians i cap al seu racisme, la Kerry em va explicar que no la deixaven viatjar perque deien que no podia demostrar que tornaria a NZ (com si no tingués bitllet de tornada, feina estable, la seva casa i la seva família aquí!). Es veu que li deien que si no hi havia cap incentiu per tornar no la podien deixar viatjar... És a dir, que podem obviar totes les nimietats que he posat entre parèntesi anteriorment, perque està clar que per als australians cap d'aquestes coses suposa un incentiu vàlid... I és que el problema, al final, sempre és la maleïda burocràcia, que en comptes d'ajudar i ordenar les coses, les complica cada cop més!

Finalment, la Kerry es va passar el divendres al matí fent gestions per aconseguir un visat i poder volar divendres a la tarda. Vam passar unes hores de tensió, ja que li havien d'enviar la validació del visat des del consulat d'Austràlia i la van enviar in extremis, a mitja hora de que s'acabès el plaç! Per a fer-la patir una miqueta més. Suposo que la part económica queda al marge de tot això, perque, tenint en compte que el Kiel tenia les claus del cotxe que deixaven aparcat a l'aeroport empaquetades dins la motxilla que havien facturat, la Kerry es va gastar 100$ en un taxi de l'aeroport fins a casa, 800$ en l'últim lloc que quedava al vol d'anada a Australia per divendres (que a més no anava a Sydney, és a dir, que X$ més en transports) i no em vull ni imaginar el que es deuen haver gastat amb el pàrquing deixant el cotxe aparcat a l'aeroport de dijous a diumenge...

I després de tot això penso: i jo preocupada per haver intentat ensenyar a nedar un mòbil...! Així que, com ja us deia l'altre dia citant a Einstein: tot és taaaaaaaaaaan relatiu que millor no fer-se mala sang, perque sempre hi ha algú que està pitjor que nosaltres!! ;)

Així que: Feu l'amor i no la guerra!

Stars and cyclons

Les setmanes segueixen passant! Ara que ja m’he avocat de ple al ritme familiar, me n’adono que s’entenen molt bé vivint cadascun d’ells al seu món interior.

M’explico: els pares estàn sempre molt ocupats i pendents de la feina, però alhora és una familia a qui li agrada compartir moments amb els nens. Suposo que tots ens veiem, de tant en tant, absorvits per una feina que no ens deixa gaudir plenament del que realment desitjariem, i és una cosa que veig dia rere dia i ara que ho veig com a espectadora se’m fa encara més evident.

Tampoc tinc una gran comunicació amb ells, perque lluny de mantenir converses o que m’expliquin coses d’aquí, veig que van molt atabalats, així que jo també he après a fer la meva i, per suposat, també és el rol que han agafat una mica els nens; anar completament a la seva!

A banda d’això, passem a la part en que us explico les anècdotes de la setmana!

Dimecres els nens tenien cross running. És una competició que fan a l’escola, per edats, i preparen durant l’any per a veure qui és el més ràpid. El dia de la competició, tots els cursos passen el dia plegats al pati i corren dins del circuit corresponent. A més, els pares els van a veure i passen el dia amb els nens. Jo vaig anar al running del Noah, que era cap a les 12 i vaig poder veure una nena que era com una puça, vestida divinament amb un vestit, que corria més que tota la resta! De fet, va quedar segona i el primer va ser un nen que tenia 2 anys més que ella i que va guanyar totes les competicions.
 

Divendres vaig anar al zoo amb la Kika, a veure la família!! :D
Allà va ser on vaig veure aquell Suricata que buscava alguna cosa amb tanta atenció! Va ser guai, tot va venir per una pàgina de descomptes que vam trobar… Ens hi vam passar gairebé tot el dia. 

A les quatre i pico vam marxar i, camí de les pelis a la fresca, vam passar pel super a preparar el nostre ritual d’hummus i crackers. Aquest divendres tocava la peli “The fault in our stars”. Curiosament, l’havia vist feia dues o tres setmanes a recomanació d’un amic! (i just me l’havia baixat en anglès!) però com el plan molava i la peli també, no em va importar gens repetir. ;)

Us deixo també la cançó de la peli per a que l’escolteu: https://www.youtube.com/watch?v=nkqVm5aiC28 

“It's just another night

and I'm staring at the moon

I saw a shooting star

and thought of you

I sang a lullaby

by the waterside and knew

if you were here,

I'd sing to you

you're on the other side

as the skyline splits in two

I'm miles away from seeing you…”

Podriem dir que a l'altra banda del món ni les estrelles que veiem són les mateixes. De fet, no és el món ni el firmament el que canvia, sinò la nostra forma de veure'l. I és obvi que això no passa només amb el món i l'univers, sinò també amb tot el que portem dins! Jo, com el gran Einstein, estic convençuda de que la veritat més absoluta de totes no està a l'abast de ningú de nosaltres, així que, des del nostre punt de vista, tot seguirà sent sempre relatiu!

Dissabte va ser un dia d’estar amb els nens, ja que els pares tenien rodatge, així que me'ls vaig emportar a la platja amb la Kim i la Kika, amb els seus nens i amb els respectius gossos! ElNoah cada cop em sembla més graciós, sempre que li dius d'anar a la platja mai vol agafar el banyador perque diu que no es penss banyar, però després sempre acaba dins l'aigua, en el millor dels casos, en calçotets, si tot és molt improvitzat, amb roba i tot! La Kerry m'havia demanat que li posés molta crema! I jo ho vaig intentar, però quan li vaig demanar que vingués a posar-li crema em va contestar: "I can do it, I am the boss of my face!". No sabia si descollonar-me de riure o fer-li un aplaudiment!! Així que vaig fer totes dues coses i li vaig passar la crema per a que ell mateix se la posés!! Jejeje.

Després vam anar a deixar els gossos a casa i a que el Noah es posés roba seca, i cap a un mercadillo de segona mà que feien a Titirangi (10min de casa), i em vaig acabar comprant una samarreta i unes xancles de segona mà per 1.5$!!!!!!!!!!! Però aquest no va ser l'únic premi del dia! Vam sopar unes empanades que venien allà mateix i vaig comprar gelats pels nens, i a l'Api li va tocar un de regal i li vaig dir si me'n donava una mica, ja que era el segon, només el volia tastar, però quan va arribar a la part del final, aquella que té la xocolata dins el cucurucho, me la va donarl!!! Loveeeee. Aquests nens tan aviat passen de tot com que tenen un detallet que els fa els més dolços del món!

Diumenge s’apropava el cicló, vaig anar a córrer i feia una ventolera que casi se me’n porta! Però al final no va ser res comparsat amb el que s'anunciava... Estavem en alerta, però aquí ja no va arribar amb gaire força i es va traduïr simplement en vent i pluja, però no tant com per a fer mal. Es va passar la nit plovent, però no semblava el mateix cicló de Vanuatu, per sort, al dia següent feia una mica de vent encara, però ja força solet! I després 3 dies de combinació pluja-sol al rollo irlandès!

El mateix diumenge, vam anar a dinar al centre a un restaurant xinès molt bo! Aquí els xinesos no tenen res a veure amb els de Barcelona, que semblen un fast food i és "precio amigo", aquí és menjar de categoria i us he de dir wue estan boníssims!! M'han entrat ganes d'anar a la Xina i tot! Això sí, l'accent dels xinos és igual de forçat que quan parlen castellà, jeje. M'agradaria veure'ns parlar xinès... Quan vaig anar a buscar el cotxe al parquing, clava del segle: 8 $ per 1hora, tamos locoooooos!! Dsp vaig anar a un parc, xo no hi havia ni Peter degut a la ventolera i me'n vaig tornar a casa!

A comentar que aquests nens tenen un jardí enorme amb un llit elàstic i un munt de pilotes i es passen el dia enganxadíssims a l'Ipad, mòbil i tv! Si mon germà hagués tingut aquest jardí hauria acabat jugant a futbol professional!! Els pasadissos de casa en donen fe! Total, que de vegades els apago la tele i els faig jugar al trivial babies o altres jocs que tenen per aquí i s'ho passen bé i tot! Jo crec que el problema és que la tecnologia és la diversió fàcil, perque sempre està allà disposada a jugar amb tu i ni tan sols has de pensar què és el que realment et ve de gust.

Jo avui m’he quedat sense wifi i incomunicada tot el matí, perque el 3g del mòbil tampoc funcionava (coses de la companyia). No he pogut treballar i no he pogut fer un skype que tenia programat!! Primer, m'he cagat en tot! Després me n'he anat a córrer i he agraït al senyor Vodafone aquest descans! De fet, quan ja havia fet el recorregut marcat, he arribat a la platja que us explicava el primer dia, que és on normalment estiro i després torno xino-xano cap a casa. Doncs un cop he arribat allà, tota suada i amb el solet que feia, he decidit treure’m les vambes i els mitjons i refrescar-me una mica les cames. Però al fer-ho, la meva sorpresa ha estat que l’aigua no estava tan freda com em pensava i s’hi estava genial! Així que m’he tret l’mp3, la samarreta i la cinta del cabell i… dins! M’he fet un banyito super relaxant i he tornat a casa descalça i amb un somriure d’orella a orella. :)

Així que avui, gràcies als errors que de vegades té la tecnologia, la importància li ha guanyat la batalla a la urgència.

Clar que la feina que no he pogut fer aquest matí em tocarà fer-la demà dissabte, perquè a sobre era urgent... Gairebé tant urgent com la felicitat! Bueno, potser més urgent, però segur que molt menys important! ;)

PD/ Després, el dia ha anat cada cop de mal en pitjor... De fet, he tingut una llarga reflexió amb mi mateixa sobre com no es pot gaudir realment d’una cosa si no et pots deixar portar totalment i has d’estar pendent de coses externes i poc importants en aquell moment (com el maleït mòbil!)…

Però com ja havia decidit que aquest seria un post de bon rotllo, el cúmul de desgràcies ja us l’explicaré en un altre moment!

El contracte més important de la nostra vida

Com molts de vosaltres ja sabeu, de vegades m'inspiro i em poso a escriure; o no m'inspiro, però em poso a escriure igual. En general, no escric amb cap idea inicial, simplement, em ve una idea al cap, agafo un paper i un boli i, simplement, escric. Perque m'agrada.

Vaig aprendre aquest estiu, mentre feia un curset d'escriptura creativa, que hi havia essencialment dos tipus d'escriptura; la racional i la intuitiva. Obviament, hi ha mil matissos en mig que fan que mai sigui completament blanc o negre. Però aquests serien els dos extrems de l'escriptura.

Com ja haureu endevinat, jo em decanto per la intuitiva. Així que, deixant anar una mica tot el que porto dins, l'altre dia va sortir això:

"Los contratos son como las promesas, los dos se crearon para incumplirse, pero simulando que los cumpliremos; incluso, muchas veces, llegándolo a creer. 

Haciendo una reducción al absurdo, me recuerdan a cuando era pequeña y le decía a mi madre, vale, pero... ¿me lo juras? Si no me lo juras, ¡¡no me lo creo!! Y luego tu madre, aún sabiendo que te lo había jurado y las promesas, y más los juramentos, se tenían que cumplir, acababa haciendo lo que le daba la gana. Que sí, que te lo disfrazaba como tú quisieras, te salía con alguna excusa, algún vacío legal, pero al fin y al cabo, hacía lo que quería y acabábamos todos contentos. 

Hoy en día vales tanto como tu palabra, esa palabra de la que eres esclavo para siempre.

Parece que aún no nos hemos dado cuenta de que las promesas están para romperlas. Nos aferramos a lo que sea para confiar en la palabra del otro, pero al final, ¿quién nos dice que esa confianza ciega no va a salir herida? Pues os diré una cosa, ni siquiera aquél que ha prometido algo con la total seguridad de que lo va a cumplir, es capaz de asegurarnos que eso vaya a ocurrir de tal manera. 

Porque no, porque somos seres cambiantes, dubitativos, inquietos, altamente influenciables. Porque lo que pensamos hoy se puede desvanecer mañana, a veces incluso nos llega de golpe y porrazo alguna idea o juicio que, como un huracán, nos cambia por completo nuestra visión sobre algo. 

Hasta los más estables tienen momentos de flaqueza, hasta ellos a veces dudan e imaginan cómo serían las cosas si esto o aquello no fuera como es. Y, al fín y al cabo, sólo tenemos una realidad, que es la nuestra propia; la que nosotros inventamos, digerimos y finalmente defecamos para creer que nuestra vida nos pertenece y que estamos en lo cierto sobre la mayoría de las cuestiones de este mundo, por no caer en la prepotencia de decir “todas”. 

Así que ahí estamos, intentando traspasar barreras que no existen, sino que nosotros mismos hemos levantado para tener siempre una excusa a la que aferrarnos, y haciéndonos promesas como locos. Buscando alguien en quién confiar, agarrándonos a un clavo ardiendo. Porque la pura realidad es que que estamos todos cagaditos de miedo… 

Andamos intentando construir certezas, poniendo fin a las dudas, principios a las verdades, creando moralidades dudosas, visitando a psicólogos para poder entender lo que nos sucede, para descifrar pedacito a pedacito todo lo que pasa dentro de nosotros mismos. Y es que quizás nadie se ha planteado que lo que realmente sucede es que es todo tan incierto que acojona, que es normal que algún traspiés nos ponga a veces las cartas sobre la mesa y nos empuje al vacío.  

Que sí, que lo queremos controlar todo, incluso a las personas, en vez de disfrutar del ahora_mismo y por eso andamos haciendo promesas que muchas veces no cumpliremos, para dar esa falsa seguridad que nos libre de tanto miedo. Que dejemos ya de buscar tantas explicaciones y aceptemos que estamos acojonados y eso no tiene control. Es lo que hay; o te lanzas, o te quedas esperando para siempre. 

Y, pase lo que pase, y nos libremos del miedo o sea él el que se libre de nosotros, sólo puedo decir que: AMEN. 

Así, sin acento, y, por los siglos de los siglos: AMEN(SE)."

 

Perque la vida és un contracte amb nosaltres mateixos, i justament aquest és l'únic que hauríem de complir sempre. Probablement, l'únic que pot (i hauria de) durar-nos per tota la vida.
I, segurament, l'amor és lúnic antídot possible davant de tanta por.

Cinema a la fresca i altres mogudes

Crec que pensava que, un cop agafat el ritme i sabent el que havien de fer els nens cada dia, seria menys estressant, però m’he tornat a equivocar. La veritat és que cada dia surten coses noves; que si "s’ha acabat el menjar dels nens i cal anar a fer la compra", que si "avui hem de recollir abans a la nena del cole i portar-la a tal lloc perque la necessiten pel rodatge de la peli", que si "avui recull als nens una mica abans i porta'ls al dentista que tenen hora a les 15h", que si "hem de portar el gos al veterinari avui a les 11h"… Doncs això, coses del dia a dia. 

Ah, cal comentar que quan vaig anar a buscar a la nena al cole, vaig haver d’anar a la seva classe, i quan vaig entrar per a demanar-li a la professora que la deixès sortir, veig que estaven parlant sobre el vestit blau-negre / blanc-daurat! Crec que la cara de sorpresa no me la treia ningú… Que aquí estic totalment desconectada de noticies, però m’hagi d’enterar del maleït vestit!!! Telaaaa! 

A part d’això i de les presses habituals, molts cops provocades per que la Kerry va super liada i se’n recorda de dir-me les coses a l’últim moment, la resta segueix bé! :)

Divendres i dissabte tornaven a ser els meus days off. Així que vaig estar mirant què hi havia i vaig veure que feien cine a la fresca a diferents parcs d’Auckland. La veritat és que fins el 22 de Març és el festival d’arts d’Auckland i hi ha varies exposicions i coses guais! L’únic problema és aparcar allà, que és bastant car, però intento deixar el cotxe lluny del centre, que hi ha zones gratuïtes, i a caminar! 

Doncs divendres vaig parlar amb la Kika i vam anar a Lynn Grey Park a veure “The book Thief” (La ladrona de libros); la veritat és que em va agradar molt! Em va agradar la peli, però crec que també va ser degut al benestar general en què estava submergida. Quan vam arribar al parc, hi havia música que havien posat per donar una mica d'ambientillo abans de la peli, diferents estants amb menjar, i un parell de promocions, a les quals ens van regalar xampú, acondicionador y unes xocolatines típiques d’aquí boníssimes! 

Nosaltres haviem passat pel super a comprar diferents tipus d'hummus dels que us vaig comentar. Crec que totes dues ens hi hem aficionat de mala manera! 

Llavors ens vam acomodar; estavem assegudes/estirades a l’herba, feia una mica de fresqueta típica de la nit i no estava molt ple de gent. Res a veure amb es nits a la "fresca" a montjuïc que està a rebentar de gent i t'has de barallar per trobar un lloc! Aquí es podia triar i tot!! S’hi estava genial! I a més, hi havia una lluna que si no era plena poc li faltava! I estava preciosa! Vaja, que va ser gairebé idílic.

Al tornar a casa, conduïa tranquilament i un cotxe ens va passar pel costat a tota hòstia! Era realment un perill, perque venien cotxes de cara i a aquell tio no semblava importar-li gaire i no s’estava d’envaïr el carril contrari… Vam flipar de que pogués tenir tanta pressa, fins que vam sentir el soroll d’una sirena i em vaig apartar a l’esquerra per deixar passar un cotxe de policia que venia igual d’embalat… :| No sé com va acabar el tema, però va ser tota una persecució pròpia d’una sèrie americana...

Al dia següent, feia un dia tonto, que si sol, que si pluja… Així que vaig anar a córrer una estona i després em vaig acostar amb el Mace (el gos), a la platja del final del carrer, vam estar allà una estona, vam anar a fer una excursioneta per un dels camins que us vaig explicar i que donava a una altra platja molt xula! 

Després vaig dinar i me’n vaig anar a casa dels avis dels nens, on hi havia tota la família al completo! Així que vaig conèixer a la Jo, l’altra noia amb qui em vaig estar enviant mails i a casa de la que potser em quedo l’últim mes. Sembla que va bastaaant més relaxada que la Kerry, així que probablement serà un altre rotllo! 

Vaig estar parlant amb ella i em va comentar algunes activitats que hi havia per Auckland, i que ella jugava a rugby touch! però aquesta setmana ja s’acaba la temporada… I també em va estar explicant que aquest cap de setmana era el campionat de kapahaka (aquí li diuen Kapahaka a tot el que està relacionat amb els maorís). Doncs, segons el que vaig entendre, aquest consisteix en diferents equips que fan tot un muntatge d’un ritual o celebració de boda i el jurat decideix quin és el millor. Ho feien per la tele i ho vam estar mirant. Totes les coses que fan tenen un significat, però ni jo ni la meitat de la gent que hi havia a aquella casa sabiem quin era… :D 

La Jo sí que el sabia i també sap parlar maorí, tot i que, pel que jo he vist, per aquí ningú l’utilitza per al dia a dia… Es comuniquen bàsicament en anglès i el maorí s’ensenya a les escoles a partir dels 11 anys… (de més petits aprenen les cançons típiques i poc més). 

Vaig ajudar a fer el sopar, tot de coses molt bones! i a les 7 ja haviem sopat. Així que vaig decidir anar a fer una volta pel jardí botànic que hi ha a prop de casa dels avis. És espectacular! Però estava plovent i no m’hi vaig estar gaire. 

Queda pendent per a la propera ocasió, perque li vull dedicar uns minuts! ;)

I el millor de tot és que... 

"Somewhere over the rainbow
skies are blue,
and the dreams that you dare to dream
really do come true..."

Passa a les millors families

Aquesta setmana ja m'he introduït totalment al ritme particular d'aquesta família, que com qualsevol família ocupada i activa, va corrent a tot arreu! Sí, tu, sí, el futur mola, però també es va amb presses a tot arreu!

Ja m'he adaptat al cotxe, ara és el meu segon millor amic, el primer és el gos (en aquest cas, entenent com amics aquells amb qui comparteixo més temps :p). I ara sí que començo a veure un progrés en el meu anglès!!! :)

Comencem pel principi... La setmana ja va començar interessant, dilluns mateix els nens tenien mates després de l'escola, els havia d'anar a buscar en cotxe i portar-los a l'acadèmia, agafant alguna cosa per berenar. Pero el que la Kerry no m'havia dit era que havia d'agafar la motxilla amb els deures; així que quan m'ho va dir jo ja estava a l'escola... Aquest va ser el meu primer moment d’estress durant la setmana, ja que plovia i a sobre el Noah, en comptes de sortir de classe i venir cap al cotxe es va quedar jugant amb els amics i entre que el vam anar a buscar i tot se’ns va fer tard, bastant tard. Paral·lelament, tenia a la seva mare enviant-me missatges pel mòbil, dient-me on quedàvem i anant-me dient el que havia de fer. Total, que amb les presses i en mig d’aquest estress, quan ens vam trobar jo esperava que ella es posés davant per a seguir-la, ja que jo no sabia cap a on anava… Però no, em va fer passar davant i amb tot l’atabalament se’m va engegar el pilot automàtic i em vaig ficar en contradrecció! Quan la vaig veure a l'altre carril vaig pensar: «em voldrà adelantar…» i quan vaig veure que no adelantava dic… «MERDA!! que estic al carril equivocat!!» i vaig posar el “limpiaparabrises” corrents i em vaig canviar de carril!! En fi, ella es va riure i ha seguit confiant en mi.

Dimarts va ser el rodatge de la serie a casa! hi havia com unes 50 persones...! Va ser divertit, però una mica atabalador ja que ells anaven molt enfeinats i jo estava treballant a casa i era una mica difícil, però al final tot va anar bé!

Dimecres va ser un dia tranquil, la Kerry em va donar l’adreça de la piscina on anaven els nens i només vaig haver de buscar per google maps i portar-los. Després vam sopar un fish and chips a la platja els dos nens i jo, ja que la nena estava de rodatge amb els seus pares. (No va anar a l’escola ni aquell dia, ni el següent! diguem-ne que és una forma diferent de veure les coses…)

El segon moment d’estrés va ser dijous. Tot va començar portant els nens a l'escola, on he fet una nova amiga, la meva primera amiga!!! 

Es tracta d'una noia de Croàcia que també està fent d'au pair aquí amb motiu de millorar el seu anglès; es diu Kristina, però li diuen Kika. Doncs dijous al mati vam estar passejant per Auckland, que com a ciutat, carrers molt amples i la part del port molt maca, la resta, pel que jo he vist, no té gaire on perdre-s'hi. També tenen l'Sky Tower que, com el seu propi nom indica, és una torre bastant alta i des d'allà es pot fer caiguda lliure si pagues un dineral. (No és la meva intenció de moment).

Total, jo havia de tornar a temps de recollir al Noah de l'escola, 14:55h, però la cosa es va anar allargant, haviem aparcat on Cristo va perdre la gorra, i la Kika em va dir que trucaria a la Kim (la mare del nen que cuida) per a que recollís ella també al Noah, ja que és molt amiga de la Kerry i els nens molts cops van junts. En fi, que els planetes s'havien aliniat i quan vam trucar la Kim per a que recollís el Noah ja havia sortit de casa i no portava el telèfon a sobre (segons la Kika mai es separa del mòbil, però és el que tenen les persones que sempre estan mirant el móbil quan estàs amb elles, que després, quan un dia les necessites, resulta que no contesten!!! Maleït Murphy!) Vaja, que ja em veieu fent rallys per la very very slidy carretereta dels pebrots... I el meu rally no va acabar aquí, perquè quan vaig arribar a casa, la Kerry em va trucar dient-me que en 40min els nens havien d'estar a la piscina, la qual està a 30min de casa, i que havia de passar primer per l'escola de l'Api a recollir-lo, i que agafés les seves coses de piscina! I no és només que jo no sàpiga on guarden les seves coses de piscina perquè ningú m'ho ha dit... sinò que si la meva mare veiès la seva habitació ens diria a mi i a mon germà que som els nens més endreçats del món! De fet, jo no sé ni com poden obrir la porta... així que imagineu-vos! Després de buscar i buscar vag decidir agafar una tovallola i que les ulleres ja les comprariem a la piscina, si no, no arribavem ni de conya! I vam sortir pitant!! Quan vaig arribar a l'escola de l'Api, imagineu el panorama, el nen té mòbil però se l'havia descuidat a casa (lo mismo que la Kim... ¬¬') i el Noah se m'havia quedat sobat al cotxe! Així que després d'intentar despertar-lo per activa i per passiva i veure molt poca intenció per part seva, vaig decidir tancar el cotxe i sortir corrents a buscar l'Api, el qual venia tranquilíssimament caminant perquè no recordava que tenia piscina (perquè la seva frase preferida quan li pregunto sobre qualsevol cosa que ha de fer és: I'm not sure... L'altre dia li vaig dir, «escolta, tu mai estàs segur de res, no?» i se'm va posar a riure... En fin) Imagineu-vos el meu entrenament pel Dakar que després de tot aquest rollo només vam arribar 5min tard!!! (És broma, mama, no corro... Aquí no es pot correr, perquè si la velocitat màxima és 50 i et pillen a 52 et multen!!! buah!) Ja veieu que va ser un dijous mogudet...

Divendres era el meu dia lliure i la Kika em va escriure per anar a la platja de Mission Bay amb ella i la Kim (aquesta és argentina i una enamorada d'Estopa!

Però fa anys i panys que viu aquí). Ens va fer un dia força estrany, quan vam sortir feia un sol d'escàndol, però, a l'arribar, vam tenir el temps just de banyar-nos al mar abans de que comencés a llampegar i caure el diluvi universal tomo 2. Vam dinar a la platjeta uns crackets amb hummus! Aquí tenen 25 tipus diferents d'hummus de tots els gustos, amb ceba, remolatxa, fruites, etc. De moment he provat aquests tres, però seguiré provant perquè estan tots boníssims! (Per cert, alvocats a 2'6$, és a dir, 2'33€, algú vol que li porti alvocats de NZ? :P)

Finalment, dissabte que també tenia el dia lliure, vaig decidir agafar el cotxe i marxar a inspeccionar la zona tota sola. Vaig estar veient una reserva natural (podeu posar a google Waitakere Ranges) i vaig acabar prenent el solet a la platja Piha (des del primer dia que sabeu que els noms d'aquí són molt divertits, jeje). 

Era una platja immensa, on de mi a la següent persona hi havia mínim 50m, molt plana i amb unes onades impressionants. Una cosa que m'ha cridat molt l'atenció d'aquestes platges és que, són tan planes, que la diferència entre la marea alta o baixa pot ser de mig quilòmetre tranquilament. Així que no és d'estranyar que, quan vaig arribar, em vaig posar a gairebé 100m de l'aigua i la zona on estava jo estava bastant humida, per no dir mullada. I tampoc és d'estranyar que em vaig despistar llegint i prenent el sol i quan vaig sentir un soroll sospitós i vaig girar el cap tenia una onada a sobre meu! Així que vaig acabar xopa de dalt a baix, jo i la metiat de les coses que portava! Sort que la majoria estaven dins la motxilla i l'aigua no va arribar a calar.
Quan vaig arribar a casa em vaig dutxar i llavors els nens van decidir que volien grabar un video de zombis, i em van empastifar la cara i la samarreta. Si m'ho arriben a dir una mica abans no calia que em dutxès, que ja feia una bona fila...



Diumenge va ser dia de fer les coses de casa i visitar a la família dels nens! Als avis, més ben dit. Els pares tenien rodatge, així que hi vaig anar només amb els nens i vaig poder conèixer a la Lorelle! L'amiga de la Umu per la qual estic aquí! És un encant de noia! I tenen una família immensa... El pare és escocès i la mare és barreja de Chinès i Maorí. I són 5 germans: la Lorelle, un germà de la meva edat aprox que ara està a Vancouver, una altra germana, el Kiel (pare dels nens als que cuido) i un altre germà que és el pare dels altres nens amb els que potser estic un temps, o no, ja es veurà. Els tres últims tenen 3 fills cadascú, així que imagineu-vos la foto de família. És estupenda!!

I res, la setmana va acabar així de bé! Coneixent a més integrants d'aquesta gran família i organitzant una miqueta aquesta setmana, més que res, per no haver de correr tant i fer-ho tot a última hora! ;)

Aquest cop, us he fotut un bon rotllo! See you soon! ;)