Driving in NZ

Dissabte em vaig llevar amb ganes de moure'm una mica, així que vaig mirar per internet com anar al centre d'Auckland; vaig trobar un bus que passava cada hora i pico i trigava una hora i mitja en arribar al centre... Gastaria més temps en transport que el que estaria per allà. - Segons em va comentar més tard la Kerry, sembla ser que aquí no hi ha gaire bona comunicació de transport públic, a més, les carreteres són bàsicament una successió de corves que no s'acaba mai i que fa que les distàncies entre pobles es multipliquin... :S El govern, com tots els governs inteligents, en comptes de millorar la xarxa pública, es dedica a construïr més carreteres per a reduïr el transit. O dit en altres paraules, concretament les que va utilitzar ella: “They're idiots!” ;) -

Total, que en mig del meu dilema de “o inverteixo 3h en anar i tornar d'Auckland més la respectiva espera i adaptació als horaris poc flexibles del bus, o bé em quedo per aquí i visito alguna platja...”, com caiguda del cel, va arribar la Kerry i em va dir que ja havia arribat l'hora de que agafés el cotxe i el podria utilitzar sempre que ells no el necessitéssin, que ja mirarien de passar amb l'altre sempre que fos possible. TOMAAA :)

Així que vam anar a recollir l'altre cotxe, ja que el dia anterior l'havien deixat al costat de la feina i havien tornat junts. - Ah! Perque no us he explicat, però resulta que la Kerry i el Kiel (her husband) treballen plegats. I es dediquen al cine... Ella és productora i ell és actor-director. Ara justament estan fent el rodatge d'una serie que s'emet aquí a NZ, i ja us avanço que demà vénen a gravar a casa... Yeah! Assistència a un rodatge d'una sèrie kiwi: check! - En fi, que vam anar a recollir el cotxe, el vam portar a netejar, vam omplir el dipòsit i em va donar les claus i em va dir “te toca!”. 

Només puc dir que, després d'haver conduït per Escòcia un cotxe manual i haver-nos carregat un retrovisor i haver punxat una roda amb els meus estimats Joan, Xeri i Jose, conduïr un cotxe automàtic, encara que sigui per l'altre carril, està xupat! Això sí, sembla que la Kerry estava una mica preocupada perque m'enganxava massa a l'esquerra i, de tant en tant, em deia: “oook, greaat, but keep you on your way!”, jejeje. Bueeeno... això i que tenen els intermitents i el "limpiaparabrises" invertits, així que cada cop que intento girar cap a l'esquerra, netejo els vidres!! :)

Ara només vaig concentrada en anar pel mig del carril, però es que entre conduïr per l'esquerra, estar de cap per avall i parlar anglès tot el dia, de vegades el cap se'm satura una mica. Per no parlar dels horaris intempesius que tenen, que a les 6:30am d'un dissabte ja estaven els nens fent soroll per casa... Això a Espanya no passa!!

I la veritat és que amb tot aquest atabalament, sumant que feia un dia núvol i que vam estar mig matí a un centre comercial per a que la Kiki anés a la pelu, etc. (amb el que m'agraden a mi els centres comercials...), vaig arribar a casa amb el cap com un bombo. Això sí! Hi vaig aconseguir arribar tota sola, perque la Kerry es va quedar a la office, em va donar 4 indicacions i em va dir, apa, ens veiem a la nit! :P

Com mola aquesta família!!

En aquest post no us explico res; aquest és perquè sí!

Winston Churchill dijo: “Pasé más de la mitad de mi vida preocupándome por cosas que jamás iban a suceder”, y yo digo que razón no le faltaba. Probablemente sea aquello que llamamos “miedo a lo desconocido”. ¿Por qué nos atemoriza de tal manera lo desconocido? Tanto, que seguimos mandatos tan idiotas como “Más vale malo conocido que bueno por conocer”. ¿Pero como va a valer más algo malo que algo bueno, por muy conocido, o no, que sea?

Antes de llegar, me asaltaban dudas sobre lo que me esperaba aquí. Que “como será la gente”, “como será el país”, “lograré entender algo de lo que me digan”, “seré capaz de comunicarme” y un largo etcétera. Ahora que he llegado, me doy cuenta de lo absurdo de todas estas preguntas y planteamientos, ahora que estoy aquí me doy cuenta de que el reto es superar todos esos miedos y lanzarse a vivir este tipo de experiencias. Ahora que he llegado, estoy absolutamente encantada de haberlo hecho.

No voy a decir que sea fácil, porque, al fin y al cabo, como bien es sabido, “nada que merezca la pena será fácil”, pero desde luego, puedo afirmar que merece la pena! Que les entiendo siempre que hablan, pues no, pero que eso da un miedo escabroso, pues tampoco!

Y al final... everything's gonna be alright! ;)

No sería lo mismo imaginarte que poder estudiarte con detalle

Els dies abans de marxar vaig descobir una cançó de Izal, que es diu “Qué bien” (https://www.youtube.com/watch?v=dF5ryJMWWAs), que en cert moment repeteix una frase que diu: "No sería lo mismo imaginarte que poder estudiarte con detalle...". Suposo que se’m va quedar grabada i, per això, la vaig estar repetint a totes hores; mentre esmorzava, mentre anava de camí a la feina, quan tornava, quan em dutxava, quan em treia les sabates, tot el dia la frase canturrejava al meu cap. Potser simplement s’em va enganxar la música, o potser va ser pel significat de la frase en sí..., sigui com sigui, avui us vull descriure el lloc on visc per a que us l'intenteu imaginar i, com bé diu la cançó, segurament no arribeu a entendre el que us vull dir realment i com m’he sentit jo passejant per aquest carrers.

Ara, poseu la imaginació mode ON i comencem el relat. 

Ho farem com si haguéssim de començar de zero:

Imagineu un bosc, no una selva tropical o la jungla, tansols un bosc. Un bosc verd, ple de natura, amb olor a frescor, amb arbres alts i arbustos frondosos, amb tots els animalets que hi puguin habitar i els seus respectius sorolls; sorolls de grills, ocells i altres insectes.

Ara imagineu que sou un helicòpter que sobrevola aquest bosc i el veieu des de dalt. Agafeu un bolígraf imaginari i, des de la banda esquerra on comença el bosc, traceu el recorregut que volgueu pel mig del verd, amb la forma que volgueu, però no atravesseu tot el bosc, potser fins la meitat. Després, agafeu aquesta línia i enxampleu-la fins que us pugui semblar una carretereta enmig del bosc; taleu els arbres i asfalteu-la.

Ja tenim un bosc amb una carretera. Ara només ens queda agafar unes quantes cases, com si juguéssim al monopoly, i posar-les a prop del camí, no cal que estiguin arran de carretera, algunes ho poden estar, però altres poden quedar camuflades per la frondositat del bosc.

Finalment, agafeu l'inici de la carretera que heu dibuixat i traceu una línia perpendicular que serà la carretera "principal" per on s'arriba a aquesta petita urbanització. I abans d'acabar, poseu una platja a l'altra banda de la carretera principal. Amb una mica d'herba abans de la sorra...

Doncs jo visc a una de les cases més allunyada d'aquesta platja (uns 500m) que queda arran de carretera. Imagineu-vos la meva sorpresa quan l'altre dia surto a córrer i només fer 20m en direcció oposada a la platja s'acaba la carretera i comença un camí, amb unes escales, que puja cap al bosc!! Amazing!!! Estava emocionadíssima! Em sentia al paradís! Vaig començar a pujar escales com una boja! Ja no corria per córrer, corria per saber amb què em trobaria més endavant, per descobrir més natura, més frondositat, més poesia!!!

Resulta que aquests caminets del bosc van a parar tots a altres carreteres, de forma que atravessen el bosc per comunicar unes carreteres amb les altres, això sí, només s'hi pot anar a peu! I sabeu el millor de tot?? Hi ha mil caminets d'aquests per a descobrir i explorar!!! I per això, i només per això... "no sería lo mismo imaginarte que poder estudiarte con detalle..." ;)

First week in New Zealand: Prova superada!

Gairebé una setmana després de marxar, puc dir que he superat totes les proves i per fi estic a Auckland sana i salva.

Tot començava una setmana abans de marxar, quan unes angines intentaven fer-se veure enmig dels nervis. Correr al CAP i que em receptés antibiotic les aplacaria. L'antibiotic va derivar en una baixada de defenses i l'aparició de fongs, iupi, a 3 dies de marxar i ens hem de veure amb aquestes. En fi, sumem una crema a l'antibiotic i mans a l'obra!

El cap de setmana va ser completament dedicat als comiats, amb els companys de feina, familia, amics, etc. Dilluns arribava el gran dia. Vam arribar a l'aeroport amb tres hores d'antelació per por a no tenir temps, i la realitat és que només van servir per a que l'espera fos més llarga i el descans més  curt.

Del vol no cal comentar gaire, el més destacable és que el vol llarg, el de 22h, em va tocar al costat una parella de Vitoria molt simpàtica amb qui vaig tenir l'oportunitat de fer una mica més amé un trajecte tant pesat...

I després de passar els controls dels aeroports de mig món; Barcelona, Heathrow, Singapore i Sydney, i després de que en aquest últim, a més, em seleccionessin a "l'atzar" per passar un control antiexplosius (dic a l'atzar entre cometes perquè el de seguretat que em va parar em va acabar tirant els trastos i convidant-me a tornar a Australia com a la seva "guest", en fi...), arribava a Auckland i tocava recollir la maleta i declarar, un altre control i ja seria lliure! I així va ser, no vaig tenir cap dificultat en passar el control; no food, no water i cap a dins!! (O cap a fora, segons com ho volgueu veure :p)

Finalment, passava l'aduana esperant que em recollís la Kerry, la mare dels nens als que faria d'au pair, ja que així ho haviem acordat. L'últim avió anava amb retràs i havia aconseguit avisar per facebook, ja que a Sydney tenia wifi, però no sabia la resposta de la Kerry perque quan vam embarcar encara no l'havia rebut. Arribada a Auckland, no tenia wifi i el mòbil no em funcionava (de fet, segueixo sense xarxa, gràcies Movistar!), per sort, tenia apuntat el telèfon de la kerry. Vaig descanviar uns bitllets i la vaig trucar, pero no donava línia, vaig preguntar a les dones d'informació si el prefixe del telf estava bé (i no...). Vaig tornar a provar, aquest cop amb el prefixe correcte, i finalment vaig aconseguir comunicar, però em va saltar el contestador..., així que ja només quedava esperar i confiar en que vindria (allò que haviem fet tota la vida, però que des que existeix el whatsapp hem oblidat i ens posa tan nerviosos... Sobretot quan estàs tan lluny de casa com l'altra punta del món esperant algú que en realitat no coneixes... Jeje). Mentre esperava, va arribar un noi molt ben vestit i, de cop, un altre noi es va posar a fer-li la haka enmig de l'aeroport! Allò que dius, sona a topicazo de los gordos! Doncs es veu que són coses que aquí a Nova Zelanda sí que passen!! Tot i que no crec que gaire sovint, perque tothom es va quedar tant flipat com devia estar jo... 

Al cap d'una estona, vaig veure una nena amb un cartell que posava el meu nom, bingo! Per fi estaven allà, casi tota la família: La nena, de 8 anys, es diu Kiki (bromes a part, jo ja m'hi he acostumat!), el fill gran, de 11 anys es diu Api, i el més peque, de 6 anys, es diu Noah.

Des de llavors, he passat els dies intentant-me recuperar d'un virus intestinal o alguna cosa similar, que no sé ni com ni quan he agafat, però només em deixava estar estirada, perque a la que m'aixecava del llit, m'agafaven retortijones, marejos, nausees, ganes de vomitar, perdia el món de vista... Horrible... Sort que la Kerry m'ha entés i m'ha deixat descansar...! Ahir ja em trobava millor i la Kerry em va demanar si em podia quedar amb els nens a la nit, així que va ser la meva primera nit com a babysitter. La veritat és que no hi havia gaire menjar a la nevera... Així que el fish and chips es va convertir en una omelete, perquè només hi havia ous!! :p

Avui els dos més grans tenien classe de swiming in the ocean, which is very different to swim in the pool, because the waves, etc. (Com s'ho curren alguns pares amb les classes de natació!) Així que ens hem estat passejant i m'he pogut relacionar amb algunes persones externes, les preguntes són sempre les mateixes; d'on ets?, és el primer cop que estàs a NZ?, i tots m'acaben dient: doncs t'encantarà! Fantàstic!!! Us ho dic en el transcurs del blog! ;)

Molta gent repeteix sovint una idea catastrofista amb la que estic completament en desacord, que diu que no sabem el que tenim fins que ho perdem; en canvi, jo crec que no sabem el que ens perdem fins que ens atrevim a tenir-ho! ;)