Marxar per la porta gran!

Ara sí que em decideixo a escriure el que definitivament serà el meu últim post d’aquesta etapa a NZ!

Perque ha arribat el moment de fer les maletes, el moment de tornar a casa; ha arribat el moment de marxar. I no de qualsevol manera, sinò per la porta gran. 
Tot va començar quan la Jo em va dir que aquesta setmana vindrien uns amics seus de Xina. Es tracta d’una parella d’uns 60-70 anys, de la qual ella es defensa prou bé amb l’anglès, però ell no en parla ni una miqueta. La Jo em va preguntar quins eren els meus plans per a veure si ho podiem combinar i, finalment, vam llogar un cotxe i vam marxar junts a Rotorua (on viu l’Alana, germana de la Jo) per a fer un últim tast de la cultura maori. La dona no condueix, i l’home no se sentia segur conduïnt perque deia que era massa complicat anar pel carril contrari (realment, els primers dies pot ser un estress, i per dos dies que estan aquí…), així que he acabat fent de taxista; (segueixo sense gps, així que vaig agafar alguns mapes i a confiar en l’orientació, i la veritat és que m’ha anat força bé!), però no contents amb això, també els vaig haver de fer de guia, perque no paraven de preguntar-me: "i ara què fem?", "on anem?", "a quina hora hem d'estar a punt?", "quant de temps tenim per descansar?", "espera, espera, podem fer fotos durant 5 minuts?", jajajaja. Com si estiguéssim a la meva ciutat o jo hagués estudiat turisme! :P 

Així que hem vist un espectacle maori, els llacs formats per volcans que han erosionat unes quantes vegades, hem visitat un zoo amb uns animals un tant estranys i hem rondat pels parcs i carrers de Rotorua, i a part de que cada 2m em paraven dient “wait, photo, photo!”, han estat super agraïts i molt contents! I la dona m’ha explicat un munt de coses sobre la seva cultura i la seva vida, cosa molt interessant, perque, per als que encara no ho sapigueu, aquest estiu marxo de vacances a Xina! 

Quan vam tornar de Rotorua, vam anar amb l’Isaac, el Tia i la Ngawai a veure un partit dels blues! que era el check que em faltava per a dir que havia aprofitat al màxim la meva estada a NZ! Van guanyar i, potser no va ser un partidàs, però només que pel fet de portar-m’hi i acompanyar-me, ja va ser fantàstic!

Per altra banda, també vaig estar passejant amb les nenes i prenent un graaan gelat de xocolata mentre explicavem aventures! Aquests dies han donat per a molt! ;)

A més, aquesta també ha estat la setmana de la cultura culinària. Un dia els vaig cuinar truita de patates i quiches, un altre dia els xinesos van cuinar Dumplins i un porc amb una salsa boníssima! Un altre dia vam estar al poble maori i vam sopar un munt de coses tipiques boníssimes! i, finalment, ahir i com a sopar de comiat, la Ngawai va preparar uns postres típics d’aquí que es diuen Pabloba i Trifle, molta crema i coses dolentes per la salut, però delicioses pel paladar i per a guardarun bon gust d'aquest últim sopar amb ells. A més, per tractar-se de l'últim, em van obsequiar amb el plat de la foto.

Total, que a part de descobrir en companyia llocs nous i fer coses que tenia pendents, m’he empapat de cultura xinesa i el més important de tot, m’he sentit com una més de la família! Suposo que aquest és un dels motius pels quals més pena em fa marxar.

Fa no gaire, llegia un article on apareixien les frases: “De los sitios hay que irse llorando” i “Crecer es aprender a despedirse”. (per si el voleu llegir, aquí està: http://www.eluniversodelosencillo.com/vive-de-forma-que-te-duela-marcharte/)

De fet, penso que cada comiat és sempre una barreja de sentiments contradictoris. Per una banda, tenim la il·lusió de l’aventura que ens espera allà on anem, perquè si no ens hi esperés res, no hi aniriem. I, per altra banda, la nostàlgia de tot el que deixem enrere.

Obviament, és diferent quan marxes que quan tornes. Perque quan marxes, saps que pots tornar quan vulguis i, en el fons, saps que és transitori, que la gent important sempre viatjarà amb tu, i més amb les noves tecnologies que ens donen l’oportunitat d'estar a dos pams de distància emocional i comunicativa, encara que la distància física sigui de milers de quilòmetres.

Quan tornes, no saps si tornaràs a trepitjar aquestes terres i, per suposat, saps que no tornaràs a viure el mateix, ni de la mateixa manera. Saps que probablement no tornaràs a veure la gent que deixes enrera i que t’ha acompanyat i ajudat durant aquest temps, i això és difícil. A més, el fet de saber que el que estàs vivint té data de caducitat fa que ho assaboreixis i ho aprofitis amb més força i potser que et costi una mica més desenganxar-te’n, però també ho tens més assumit. 
Per altra banda, també tens ganes de veure a molta gent que has deixat lluny de tu per uns mesos.

En el fons, la gràcia és anar construïnt la nostra història a base de barrejar-la amb les histories de la gent amb qui ens creuem. La gent que aconsegueix tocar alguna de les nostres connexions neuronals i, d'alguna manera, canviar-la.

El que està clar és que, qui marxa, marxa sempre per no tornar. Perque si una cosa tinc clara és que el que marxa, mai torna. Torna un altre. Algunes vegades, algú molt diferent. D’altres, no tant. Però al final, tot el que ens passa pel camí ens canvïa, encara que siguin petits canvis imperceptibles a simple vista. Encara que sigui perque, un cop agafes el valor de marxar sola, te n’adones que pots fer tot allò que et proposis. I que no saps del que podries ser capaç fins que ho fas.

Ara, just a 1h de marxar cap a l’aeroport, no ploro, sé que aquest viatge ha estat un parèntesi fantàstic dins la meva vida, i que el necessitava, sé que, tal i com deia l’article, crèixer és un procès continu de trobar a faltar les coses que t’han portat fins aquí, però alhora, de saber que n’hi haurà de noves que et portaran encara més lluny, tant com t’atreveixis. I sé que no importa tant el lloc del món on estiguis, el que importa és que et mantinguis connectat amb el teu “jo” interior, aquell que tantes vegades sepultem a sota de tanta inèrcia i tanta pressa que ens empeny a "viure" el "dia a dia".

Sigui com sigui, el que està clar és que deixo enrere una graaaan experiència i, com diu el Gerard, això ja va dins la motxilla! ;)

Ara, a per més!

De tal palo, tal astilla

Com molts de vosltres ja sabeu, després del meu viatge per l'illa del Sud, que debeu estar pensant que me l'he menjat amb patates i no us l'he explicat en cap moment - La veritat és que us podria donar dades més objectives que el meu anterior post, però és el meu blog i per això és completament subjectiu i sentimental! - :P ... Doncs el que us deia, que, com ja sabeu, després del meu viatge vaig canviar de famíia! En tenia ganes, perque les últimes setmanes, la situació a l'altre lloc, ja era una mica incòmoda. Encara no sé si va tenir a veure amb el fet de dutxar el mòbil al mar, el que sí sé és que, finalment, la Kerry s'ha fet totalment la tonta amb els diners que em devia i no me'ls tornarà. En fi, al principi em va fer ràbia, després vaig pensar que passo de rotllos i que li aprofitin, que a mi no em treurà els bons moments! Així que he preferit deixar el saldo a zero.

Doncs bé, fent honor al títol, us diré que si la primera famíĺia es regia pel caos més absolut; fins al punt que m'enterava de tot a l'últim moment (o bé perque fins llavors no m'ho deien o bé per que ho descobria jo soleta molt autodidàcticament) i que no hi havia absolutament res planificat. Fins i tot, de vegades, obries la nevera i no sabies si trobaries alguna cosa per menjar... De fet, els diners que em devia són d'algun cop que vaig decidir anar al super a comprar coses per a que els nens poguéssin menjar quan tornéssin de l'escola, entre altres coses!!

Doncs mireu com canvïa la història només canviant els personatges, perque si la primera era caos, aquesta segona família es basa en l'ordre i la comuncació, cosa que, a aquestes alçades de la pel·lícula, he agraït infinitament!!

Tal i com deia, igual que els altres nens passaven de tot i anaven sempre a la seva bola. Aquests nens són un amor, i només amb posar una peli els tens entretinguts. La petita (Nakoia, 6 anys) és extremadament tímida, fins al punt que va trigar 3 dies en dir-me hola!! Al principi em mirava i semblava com si volgués parlar, però les paraules no aconseguien sortir de la seva boca, no aconseguia pronunciar cap so, només em mirava i somreia (a hores d'ara encara m'ho fa de vegades). Aquells primers dies, jo li havia d'anar fent preguntes de sí o no per a que ella mogués el cap i em donés alguna informació sobre si tenia gana o què volia menjar. El mitjà (Tia, 8 anys) també és bastant tímid, crec que en el seu cas és més aviat introversió, ja que està sempre molt callat, però com a mínim contesta a les preguntes que li faig. I la gran (Ngawai, 11 anys) és un sol resplandent que no para de fer-me preguntes i explicar-me coses amb un somriure immens a la boca! A més, és una nena super creativa, a qui li encanta escriure i inventar històries; la veritat és que ha estat molt fàcil connectar amb ella. De fet, li vaig proposar que m'escrivís una història i a canvi jo li escrivia una per a ella. Em vaig ficar una mica a la gola del llop, perque l'havia d'escriure en anglès, però ja m'agradava la idea d'intentar-ho, encara que poguès tenir faltes o alguna incoherència, perque em serviria per a aprendre i millorar! Ella em va demanar una història on “Dora l'exploradora” morís! Jeje, sembla ser que no els hi agrada gaire la nena repelent que tot el dia els està dient el que són les coses. Jo li vaig demanar una història sobre un mussol, i la veritat és que me la va fer en plan conte, amb dibuixos i tot!! A més d'escriure també sap dibuixar, quina crack! M'emporto un record xulíssim d'aquesta nena, i espero que conservi aquest art tota la vida i que l'exploti, perque la seva imaginació no té límits.

Els pares també són uns sols (Isaac i Joanne), i em tenen en compte! Cosa que ja és molt després de l'actuació final dels actors i productors amb els que estava. Cada cop que es serveixen una tassa de te, un café amb llet, una copa de vi, una cervessa, una sidra o un got de baileys, em pregunten si en vull. Igual que quan treuen alguna cosa de picar o van a veure una peli o a jugar a alguna cosa, sigui fer uns passes al jardí, com un joc de taula! I m'avisen de tot el que fan i a tot arreu on van per si vull anar amb ells! Ara estareu pensant, si que estava afectada perque passaven d'ella a l'altra família... De fet, no és que estigués mooolt afectada perque vaig optar per anar jo també a la meva bola, però és una mica com el mite de la caverna, que quan descobreixes que hi ha alguna cosa més que ombres, estàs infinitament agraïda per aquest final de viatge! I és taaaaan diferent de l'altra família que no us podeu imaginar la il·lusió que em fa! A més, la mare, quan troba coses que podria fer o llocs que podria visitar, m'ho comenta i em passa la informació. Uns sols, ja us ho dic! Parlant amb l'Isaac em va dir que ells planejaven fer un viatge per Europa aquest any, però que al final, si el fan, serà més endavant. Jo ja els hi vaig dir que si el fan, han de venir a Barcelona o a la Cerdanya, que realment estaria encantada de tornar-los aquesta gran hospitalitat que han tingut amb mi!

Parlant de coses que hem fet, aquest cap de setmana marxaven a una casa que tenen al costat de la platja, a 2h al Nord d'Auckland. Em van preguntar si volia anar-hi o preferia quedar-me aquí sola a casa, que no hi havia problema, i vaig decidir anar amb ells! És un poblet on no hi ha gaire a fer, a part d'estar tranquil, fer una mica de kayak, fer alguna passejada i alguna volta en bici. I jugar a rugby al jardí! ;)
Una cosa que m'ha sorprés quan veiem pelis és que, quan surt alguna escena en que els personatges es fan un petó a la boca, els nens es tapen els ulls! Sobretot, la més gran té molta reticència a veure aquest tipus d'escenes... Però en canvi, quan hi ha sang i fetge, no els hi fa res mirar la pantalla! Recordo que va haver una escena d'una de les pelis que vam veure que em va fer bastaaant de fàstig i vaig fer un “ecs!!” però ells no es van ni immutar! Ara, es fan un petó a la boca i allò és un drama! Ja ho deia John Lennon: “Vivimos en un mundo dónde nos escondemos para hacer el amor, mientras que la violencia se practica a plena luz del día.” 

Finalment, ahir al tornar cap a Auckland vam anar al museu Kauri, que és un tipus de fusta típica d'aquí i allà s'explica com la treballaven els maoris. Per acabar el gran dia, vam sopar menjar tailandès, que està boníssim i després el Tia i l'Isaac van cuinar un pudding de xocolata! Així que me'n vaig anar a dormir fent la croqueta, perque baixar les escales era impossible!

Els meus plans pel poc temps que em queda de gaudir d'aquest meravellós país són: cuinar una truita de patates i unes quiches per aquesta meravellosa família, passar un parell de dies a Rotorua amb uns amics xinesos de la mare que arriben aquest vespre (llogarem cotxe i anirem a veure la ciutat que és on hi ha més cultura Maori de tot el país), i aquest cap de setmana anar a veure un partit de rugby Blues vs Perth! :)

Després d'això, tocarà fer les maletes i omplir Barcelona d'abraçades!! Passant un dia sencer d'escala a Londres, on intentaré deixar-hi també alguna abraçada! ;)

No sé si hi haurà un últim post des de NZ després d'aquest. Sigui com sigui, seguiré escrivint, des d'aquí, des de Barcelona o des d'allà on sigui. Així que els que volgueu saber de mi i de les coses que em passen, seguirem en contacte! ;)

El fondo del corazón está más lejos que el fin del mundo

A veces, sales a ver el mundo y te encuentras con personas.

Siempre he pensado que hay dos tipos de viajes, los que se hacen hacia el exterior, mirando lo que hay fuera, y los que se hacen hacia el interior, buscando lo que llevamos dentro. Aunque ninguno de los dos es independiente del otro; la mayor parte de las veces, siempre predominará uno sobre el otro, pero nunca podrás dejar de lado a ninguno de los dos.
Probablemente, la única diferencia que haya entre ellos sea la conciencia que tenemos de cada uno. Seguramente, el descubrimiento de todo lo que está fuera de nosotros nos es más fácil de intuir y de juzgar; puede que sea porque nos lo tomamos de una forma menos personal, o porque, al fin y al cabo, nos podemos alejar de ello cuándo queramos. Pero la verdad es que llegar a entender lo que llevamos dentro, a veces, se nos hace complicadísimo; quizás porque nunca nadie nos ha dado un mapa de nuestro mundo interior, ni nos ha dicho dónde empieza el sendero para subir cada una de nuestras montañas, dónde se encuentra cada cumbre o por dónde cruza cada río, ni en que mar desemboca y, por supuesto, se han olvidado de darnos esa brújula que supuestamente nos señala el norte; la que nos marca la dirección para volvernos a encontrar cada vez que nos perdernos.

Acostumbramos a viajar para ver cosas nuevas, diferentes y, a poder ser, bonitas, que nos llamen la atención. Adoramos los lagos azules y el verde de las montañas, y nos fascina observar los paisajes desde el pico de una montaña y las ciudades desde el mirador que se encuentre en el punto más alto. Disfrutamos del olor de la naturaleza y de la tierra mojada, del ruido tranquilizante del mar desde una playa silenciosa o el rumor del río en una noche cerrada. Y de conducir por carreteras lisas dejando a nuestro paso una vista espectacular de la que disfrutar a cada kilómetro que recorremos. Pero nadie nos cuenta que para poder disfrutar del verde de las montañas y el azul de los lagos se necesita mucha lluvia intermitente, que para llegar al pico de la montaña tendremos que hacer una larga y dura travesía, y que, si se tuerce el día, vendrá la tormenta y nos mojaremos. Nadie nos habla del frío y el viento que hace cuando llegas arriba del todo. Ni de que el precio de poder ver un glaciar de cerca es exponerse a ciertas avalanchas. Ni los mosquitos y otros insectos que se te comerán cuando acampes junto al río. No nos dicen que quizás el momento en que has decidido subir al mirador de aquella ciudad, aparece una especie de niebla concentrada que no te deja ver nada. Nadie nos informa de que las montañas quedan lejos de las carreteras lisas ni de que hay ciudades que, cuando las miras desde arriba, te das cuenta de que están llenas de escombros a causa de un terremoto que hubo unos años atrás.
Nadie nos lo dice, porque en realidad no importa, porque lo importante es lo bonito, y lo que te llevas contigo; porque sigues descubriendo y aprendiendo.

El segundo viaje, ese que se hace hacia el interior - ya sea nuestro, o de los demás - no es tan diferente del primero. Buscamos cruzarnos con personas nuevas, diferentes; y a poder ser bonitas (bonitas por dentro, que al final es lo que cuenta), que nos llamen la atención. Las adoramos en sus momentos de luz, de diversión, cuando ríen, sonríen y disfrutan de la vida; cuando también se encuentran en el punto más alto de su montaña emocional. Pero tampoco nadie nos cuenta la parte dura de este viaje. Que para llegar allí arriba también tiene que haber llovido mucho antes. Que mientras te encuentras compartiendo su camino, alguna vez, y quizás con menos pronóstico que la meteorología, te cae algún chaparrón, sin ningún tipo de previsión, y lo único que puedes hacer es coger el paraguas y el impermeable y esperar como buenamente puedas a que llegue la calma. Acabarás mojado igual, pero, a fin y al cabo, intentar correr bajo la lluvia sólo te servirá para cansarte un poco más.  Que a veces hará frío y viento a su lado, y habrá tanta niebla que no podrás reconocer a la persona que tienes enfrente de ti, pero seguro que si esperas a que se aclare y salga el sol, habrá merecido la pena. Que puede que te encuentres con algunas ruinas de terremotos del pasado, pero esas también nos recuerdan que todo está hecho para reconstruirse y renovarse cíclicamente. Y que quizás te deje atónito el ruido de alguna avalancha, pero recuerda que fuiste tú quién decidió visitar el glaciar.
Porque hay personas que son como tormentas, totalmente imprevisibles y que caen con una fuerza y seguridad que hace temblar todo lo que tienen a su alrededor. Pero si no te quedas a ver la lluvia, probablemente te perderás sus valles verdes y sus mañanas soleadas. 

A veces, lo único que pasa, es que llega un ciclón que lo destroza todo y acabamos perdidos en fenómenos naturales que no hacen justicia a lo que en realidad somos. Y, también a veces, esperas que en tu viaje predominen los exteriores y te acabas encontrando con interiores tan grandes que lo eclipsan todo. 

Viajar al fin del mundo puede costar dinero, algunas horas de vuelo, y sobre todo, encontrar el momento para hacerlo. Pero llegar al fondo del corazón es un viaje que requiere años - quizás toda la vida - y mucha dedicación.  
Algunos llegarán antes que otros; los demás no llegarán nunca. Pero ninguno de los que llegue, lo hará sin pasar por muchas tormentas, ciclones, terremotos y alguna que otra avalancha, y mucho menos, sin aceptar que éstas también forman parte del mundo, tanto interior como exterior, y que hay que convivir con ellas. 

Cada uno de nosotros somos un mundo por descubrir. Y si el fondo del corazón queda más lejos que el fin del mundo, la única certeza que tengo es que habrá que seguir andando.

A ti, mi cielo

Somos estrellas en los cielos de los que nos aman.

Así es. O por lo menos, así lo veo yo. Y sabiendo sólo eso, me pregunto, ¿por qué seguimos empeñados en esconder esa parte bonita que todos llevamos dentro?

Porque somos, por naturaleza, bonitos. Y nos pintamos máscaras de miedos, complejos e inseguridades que acaban cubriendo toda nuestra belleza.

Pero todos tenemos un cielo dónde pintamos nuestras respectivas estrellas.

Hay estrellas fugaces, que cuando te quieres dar cuenta de que han pasado, ya se han ido para no volver, y te han dejado ahí pendiente de un deseo que ni siquiera sabes si se va a cumplir.

Hay estrellas que brillan con el único objetivo de que alguien las mire y se acuerde de ellas; estrellas para lucirse, que no suelen rebelar su interior.

Hay estrellas que hace años dejaron de brillar porque se les acabó la luz y la fuerza; y quizás, sobretodo, las ganas.

Pero también hay estrellas firmes; aquellas que brillan con tanta luz que nos iluminan en mitad de la noche. Estrellas que hace siglos que murieron, pero vivieron con tanto ímpetu que nadie ha podido aún borrar su rastro; ni siquiera apagar su luz.

Podemos ser lo que queramos, al fin y al cabo, todas las estrellas son bonitas. Y, a decir verdad, tenemos una especial admiración por las fugaces. Nos fascinan precisamente por eso; por efímeras, por ser imposibles de retener. Ya dijo alguien aquello de “lo bueno, si breve, dos veces bueno”. Pero seamos sinceros; ¿quién quiere una estrella fugaz para iluminar su cielo? Las estrellas fugaces están bien para mirarlas, y para contar que una vez conociste a una que no se dejaba atrapar en ningún cielo, de esas inalcanzables.

Pero puestos a elegir, nos fijaremos siempre en la estrella que brilla con más fuerza; la más fácil de localizar y más difícil de perder. La que está en nuestro cielo cada noche esperando a que salgamos a saludarla. La que nunca se rinde, la que siempre alumbra, la que brilla por encima de todas las demás. 

Nos fijaremos siempre en la estrella que más luz nos regale.

Yo tengo la inmensa suerte de tener un cielo repleto de estrellas que me acompañan a cualquier parte del mundo. No siempre las veo, porque algunas veces a mi también se me nubla el cielo; porque ya se sabe que el cielo cambia a menudo y más en según qué climas. Pero yo sé que mis estrellas siguen siempre ahí alumbrando con todas sus fuerzas. Porque a cada una de ellas las he elegido y pintado cuidadosamente, que como dice Extremoduro: “Me siento mejor si sé que tengo una estrellita pequeñita, pero firme. Pero firme.”.

Dicen que, cuando nos morimos, nuestra energía se convierte en estrellas; que nuestro poder y capacidad de creación son infinitos, aunque nos dé miedo saberlo. Que con los 21 gramos de nuestra alma podemos generar una fuente de iluminación capaz de alumbrar todos los cielos que quieran caber en nuestro mundo. Que seguimos buscando cielos en los que pararnos a brillar. Que no todos los cielos son compatibles con todas las estrellas. Y que, al fin y al cabo, nuestro cielo lo creamos nosotros.

Por eso, tu cielo será siempre del color que tú lo quieras ver. 

Y, por encima de todo, recuerda que eres tú quién elige con -o contra- quién te estrellas. ;)

– A ti, mi cielo. Y a todas las estrellas que lo componen.

I també al meu pare; per haver brillat amb tanta força. I per seguir brillant dins del millor trosset del meu cel.

La setmana tràgica i altres accidents

La setmana passada també va estar, per catalogar-la d’alguna manera, la setmana dels accidents, perque alguns d’ells ja no entren a la categoria d’anècdotes. I a més, ha estat tot en ordre de creixement exponencial… Us ho explico!

No es oro todo lo que reluce

La part positiva de la família és que van al seu rotllo i et donen la llibertat de fer el que vulguis. La part negativa és exactament la mateixa! :)

Suposo que enteneu el que vull dir amb la primera frase… I amb la segona el que vull dir és que van tan ocupats que gairebé no veig als pares o quan els veig estan cansats o amb el mòbil a les mans (sobretot això segon), i gairebé no parlem, de forma que mai sé el que pensen… I és una mica drama perque sóc totalment autònoma per a fer el que vulgui, però no podem oblidar que visc a casa seva! I mai sé quan he de fer jo el sopar o el fan ells, quan he de portar els nens al cole o ho fan ells, i coses d’aquestes. Així que em passo el dia preguntant! I mira que seria fàcil que quan saben el que van a fer m’ho diguéssin, però no… Suposo que es pensen que puc llegir la ment i estic al cas de tot, en fí…

A més, també és difícil integrar-me a la vida familiar, perque si m’assec al sofà amb ells no hi ha conversa, perque cadascú està pendent del seu mòbil i la seva feina, així que em sento una mica com un objecte decoratiu i he optat per fer-me l’asocial i anar-me’n a la meva habitació.

No és que estigui malament, però potser aquestes petites cosetes són les que he trobat a faltar últimament i m’han ratllat una mica més aquesta setmana, però com ja em queda poc i menys per estar aquí, he intentat passar una mica i adaptar-me! I començar a preparar el viatge de setmana santa, que me’n vaig amb la Kristina i un amic seu a veure la illa del Sud. (Intueixo que passarem fred, perquè la tardor, que va entrar l’1 de març - sona estrany, però és així, ja es comença a fer notar i és una tardor molt i molt humida). 

Així que respecte aquest “accident”, com també he estat sola alguns dies, m'ha anat genial per airejar-me i millorar la sensació!

El conejo escapista

Per altra banda, hi ha la graciosa anècdota del conill! No sé si us ho havia explicat, però resulta que, a part del gos, també tenen un conill!

I es veu que, no sé com, algun dels dos va fer un forat a la tanca del jardí... I un matí, mentre estava tota concentrada treballant, em pica la veïna a la porta i em diu que el nostre conill estava al seu jardí. I jo que li contesto: ah, ok, doncs gràcies per la informació. Però ella que no es va quedar contenta amb la meva resposta, em va dir que creia que l'hauria d'anar a buscar, que l'ultim cop va desaparèixer durant 2 díes, i estaven tots molt preocupats!

Crec que la meva cara ho deia tot... Si en mes i mig aquí he vist el conill 3 cops, no crec que sigui tan important que vagi voltant pels jardins dels veïns!! Però bueno, la dona insistia tant que vaig anar a buscar-lo... Ja em podeu imaginar agafant el conill, que no parava de fotre'm patades per escapar-se, i portant-lo cap a casa pensant l'absurditat que era el que estava fent... Després m'ho va confirmar quan el vaig aconseguir tancar a la seva gàbia i al cap de 10min ja s'havia tornat a escapar! gràcies veïna!!

Això sí, quan vaig aconseguir tancar el conill i tornar a la feina, se'm va escapar el gos!!!!! I aquest si que el tenen vigilat! I clar, no podia estar al jardí perque hi havia el forat i s'escapava!!! Un show... Al final el vaig haver d'enganyar donant-li unes galetetes que li donen com a premi quan es porta bé, i el vaig poder pescar i a la gàbia altre cop!

Però no us imagineu com em va quedar la dessuadora; plena de terra i péls del puto conill... A més, no és que els conills em facin gaire gràcia, que algun ja m'havia mossegat de petita i això es queda guardat per sempre... Freud segur que diria que tinc alguna pulsió sexual no resolta amb els conills, però deixarem que la psicològia segueixi avançant i poder tenir una segona opinió al respecte! :P

Al final, quan li vaig explicar la història del conill a la Kerry ens vam fer un fart de riure, perque m'explicava que el conill sempre corre daquí cap allà i que tot el veïnat ja el coneix, però que sempre torna! I que les vegades que s'ha escapat i no ha tornat ha estat perque algun veï il·luminat se l'ha trobat pel carrer i l'ha agafat i tancat a algun lloc, i que, obviament, no tornava, perque no podia escapar! En fi, que em va venir a dir que no li fés gaire cas a la veïna que era una mica tonta... jajaja. Em podria haver informat abans d'enfrontar-me al conill, m'ho hauria estalviat!! :D

Revolució canina 

No sé que li passa últimament al gos que està bastant pesadet i no para de llepar-ho i mossegar-ho tot... Estic treballant i de sobte noto que m'estan llepant la cuixa... ¬¬ La veritat és que és força incòmode. Però això no és res! El drama ve cada cop que he de portar els nens a alguna activitat i hem de tancar el gos a la gàbia per marxar... Doncs entre els 3 nens i jo ens passem 10minuts perseguint-lo fins que algun de nosaltres l'aconsegueix atrapar! I a sobre, generalment acabo sent jo perque els nens aquests passen de tot i com els és igual arribar tard o d'hora fan com si la peli no anés amb ells... No saben res!!

Coses que li poden passar a qualsevol 

Després estan les coses tontes com que vingui el carter i m'enganxi a la dutxa, però com el gos està bordant com un boig, l'home segueixi picant i jo hagi de sortir de la dutxa, agafar una tovallola i obrir la porta en plan: "confirmo que el cartero siempre pica dos veces"... :P

També hi ha hagut feines urgents i la caiguda de la wifi durant tot un matí (que és precissament quan aprofito per treballar). Aquesta història ja us la vaig explicar a l'altre post. De fet, la caiguda de la wifi va provocar que me n'anés a córrer i em fés un bany al mar super relaxant. El que no us vaig explicar és que el relax se'm va passar de cop quan vaig arribar a casa, i em vaig adonar que portava el mòbil a la butxaca de darrere del pantaló! Aquí va venir la mare de les desgràcies, la història del "mòbil no submergible". En fi, el vaig posar en arròs, però res de res... Als pares els vaig dir que estava netejant els plats i m'havia caigut el mòbil a la pica, perque si els hi explico la veritat no em deixen als seus fills mai més... :o
El pitjor no va ser rebentar el mòbil, sinò que no era meu. Era l'antic mòbil del Kiel, que ell en tenia un altre i me'l va deixar per a que no me n'hagués de comprar un... I jo com a agraïment vaig i el destrosso! Així que res, haurem de veure quant costa la broma.
En fi, que des d'aquell dia que vaig sense mòbil i, conseqüentment, sense gps! Vaja, incomunicada i sense saber on sóc quan em diuen "vés a tal lloc", "porta'm a tal altre". Però la veritat és que això m'ha fet adonar que tinc millor orientació del que em pensava, el que passa és que com visc tan feliç, normalment, no em fixo per on passo i per això em perdo, però si m'hi fixo, totes les vegades he aconseguit tornar a la primera! TOMA!

Viajar a Sydney nunca fue tan complicado

I l'última desgràcia de totes, però que aquesta no va amb mi, és la de la Kerry i el seu NO_VISAT per a viatjar a Sydney.

Resulta que aquest cap de setmana tota la família viatjava a Sydney, a visitar la germana del Kiel, la Lorelle, que en teoria havia de fer el seu recital de piano. Al final l'ha postposat, però com ja tenien els bitllets, hi anaven igualment.

Doncs resulta que dijous a la tarda van marxar tots a l'aeroport i jo ja estava gaudint del meu finde llarg de relax tota soleta a casa, quan de sobte rebo un missatge de facebook de la Kerry dient-me que venia cap a casa, que no la deixaven viatjar perque anava amb el passaport de Papua Nova Guinea i necessitava un visat que no tenia...

M'explico; la Kerry és de Papua Nova Guinea, però porta més de 15 anys vivint a Nova Zelanda i 12 anys casada amb el Kiel, que és nascut aquí. Amb la qual cosa té permís de residència aquí, però conserva el passaport de PNG. També en té un d'anglès, però el tenia fora de vigència, així que va decidir viatjar amb el de PNG com havia fet altres vegades. El problema és que es veu que els australians (centre d'odi de la família durant aquests dies) han canviat els requisits d'entrada al país per a les persones de vàries nacionalitats, una d'elles PNG, de forma que han de sol·licitar el visat abans d'anar-hi.

Total, que entre el raguitzell d'improperis cap als australians i cap al seu racisme, la Kerry em va explicar que no la deixaven viatjar perque deien que no podia demostrar que tornaria a NZ (com si no tingués bitllet de tornada, feina estable, la seva casa i la seva família aquí!). Es veu que li deien que si no hi havia cap incentiu per tornar no la podien deixar viatjar... És a dir, que podem obviar totes les nimietats que he posat entre parèntesi anteriorment, perque està clar que per als australians cap d'aquestes coses suposa un incentiu vàlid... I és que el problema, al final, sempre és la maleïda burocràcia, que en comptes d'ajudar i ordenar les coses, les complica cada cop més!

Finalment, la Kerry es va passar el divendres al matí fent gestions per aconseguir un visat i poder volar divendres a la tarda. Vam passar unes hores de tensió, ja que li havien d'enviar la validació del visat des del consulat d'Austràlia i la van enviar in extremis, a mitja hora de que s'acabès el plaç! Per a fer-la patir una miqueta més. Suposo que la part económica queda al marge de tot això, perque, tenint en compte que el Kiel tenia les claus del cotxe que deixaven aparcat a l'aeroport empaquetades dins la motxilla que havien facturat, la Kerry es va gastar 100$ en un taxi de l'aeroport fins a casa, 800$ en l'últim lloc que quedava al vol d'anada a Australia per divendres (que a més no anava a Sydney, és a dir, que X$ més en transports) i no em vull ni imaginar el que es deuen haver gastat amb el pàrquing deixant el cotxe aparcat a l'aeroport de dijous a diumenge...

I després de tot això penso: i jo preocupada per haver intentat ensenyar a nedar un mòbil...! Així que, com ja us deia l'altre dia citant a Einstein: tot és taaaaaaaaaaan relatiu que millor no fer-se mala sang, perque sempre hi ha algú que està pitjor que nosaltres!! ;)

Així que: Feu l'amor i no la guerra!

Stars and cyclons

Les setmanes segueixen passant! Ara que ja m’he avocat de ple al ritme familiar, me n’adono que s’entenen molt bé vivint cadascun d’ells al seu món interior.

M’explico: els pares estàn sempre molt ocupats i pendents de la feina, però alhora és una familia a qui li agrada compartir moments amb els nens. Suposo que tots ens veiem, de tant en tant, absorvits per una feina que no ens deixa gaudir plenament del que realment desitjariem, i és una cosa que veig dia rere dia i ara que ho veig com a espectadora se’m fa encara més evident.

Tampoc tinc una gran comunicació amb ells, perque lluny de mantenir converses o que m’expliquin coses d’aquí, veig que van molt atabalats, així que jo també he après a fer la meva i, per suposat, també és el rol que han agafat una mica els nens; anar completament a la seva!

A banda d’això, passem a la part en que us explico les anècdotes de la setmana!

Dimecres els nens tenien cross running. És una competició que fan a l’escola, per edats, i preparen durant l’any per a veure qui és el més ràpid. El dia de la competició, tots els cursos passen el dia plegats al pati i corren dins del circuit corresponent. A més, els pares els van a veure i passen el dia amb els nens. Jo vaig anar al running del Noah, que era cap a les 12 i vaig poder veure una nena que era com una puça, vestida divinament amb un vestit, que corria més que tota la resta! De fet, va quedar segona i el primer va ser un nen que tenia 2 anys més que ella i que va guanyar totes les competicions.
 

Divendres vaig anar al zoo amb la Kika, a veure la família!! :D
Allà va ser on vaig veure aquell Suricata que buscava alguna cosa amb tanta atenció! Va ser guai, tot va venir per una pàgina de descomptes que vam trobar… Ens hi vam passar gairebé tot el dia. 

A les quatre i pico vam marxar i, camí de les pelis a la fresca, vam passar pel super a preparar el nostre ritual d’hummus i crackers. Aquest divendres tocava la peli “The fault in our stars”. Curiosament, l’havia vist feia dues o tres setmanes a recomanació d’un amic! (i just me l’havia baixat en anglès!) però com el plan molava i la peli també, no em va importar gens repetir. ;)

Us deixo també la cançó de la peli per a que l’escolteu: https://www.youtube.com/watch?v=nkqVm5aiC28 

“It's just another night

and I'm staring at the moon

I saw a shooting star

and thought of you

I sang a lullaby

by the waterside and knew

if you were here,

I'd sing to you

you're on the other side

as the skyline splits in two

I'm miles away from seeing you…”

Podriem dir que a l'altra banda del món ni les estrelles que veiem són les mateixes. De fet, no és el món ni el firmament el que canvia, sinò la nostra forma de veure'l. I és obvi que això no passa només amb el món i l'univers, sinò també amb tot el que portem dins! Jo, com el gran Einstein, estic convençuda de que la veritat més absoluta de totes no està a l'abast de ningú de nosaltres, així que, des del nostre punt de vista, tot seguirà sent sempre relatiu!

Dissabte va ser un dia d’estar amb els nens, ja que els pares tenien rodatge, així que me'ls vaig emportar a la platja amb la Kim i la Kika, amb els seus nens i amb els respectius gossos! ElNoah cada cop em sembla més graciós, sempre que li dius d'anar a la platja mai vol agafar el banyador perque diu que no es penss banyar, però després sempre acaba dins l'aigua, en el millor dels casos, en calçotets, si tot és molt improvitzat, amb roba i tot! La Kerry m'havia demanat que li posés molta crema! I jo ho vaig intentar, però quan li vaig demanar que vingués a posar-li crema em va contestar: "I can do it, I am the boss of my face!". No sabia si descollonar-me de riure o fer-li un aplaudiment!! Així que vaig fer totes dues coses i li vaig passar la crema per a que ell mateix se la posés!! Jejeje.

Després vam anar a deixar els gossos a casa i a que el Noah es posés roba seca, i cap a un mercadillo de segona mà que feien a Titirangi (10min de casa), i em vaig acabar comprant una samarreta i unes xancles de segona mà per 1.5$!!!!!!!!!!! Però aquest no va ser l'únic premi del dia! Vam sopar unes empanades que venien allà mateix i vaig comprar gelats pels nens, i a l'Api li va tocar un de regal i li vaig dir si me'n donava una mica, ja que era el segon, només el volia tastar, però quan va arribar a la part del final, aquella que té la xocolata dins el cucurucho, me la va donarl!!! Loveeeee. Aquests nens tan aviat passen de tot com que tenen un detallet que els fa els més dolços del món!

Diumenge s’apropava el cicló, vaig anar a córrer i feia una ventolera que casi se me’n porta! Però al final no va ser res comparsat amb el que s'anunciava... Estavem en alerta, però aquí ja no va arribar amb gaire força i es va traduïr simplement en vent i pluja, però no tant com per a fer mal. Es va passar la nit plovent, però no semblava el mateix cicló de Vanuatu, per sort, al dia següent feia una mica de vent encara, però ja força solet! I després 3 dies de combinació pluja-sol al rollo irlandès!

El mateix diumenge, vam anar a dinar al centre a un restaurant xinès molt bo! Aquí els xinesos no tenen res a veure amb els de Barcelona, que semblen un fast food i és "precio amigo", aquí és menjar de categoria i us he de dir wue estan boníssims!! M'han entrat ganes d'anar a la Xina i tot! Això sí, l'accent dels xinos és igual de forçat que quan parlen castellà, jeje. M'agradaria veure'ns parlar xinès... Quan vaig anar a buscar el cotxe al parquing, clava del segle: 8 $ per 1hora, tamos locoooooos!! Dsp vaig anar a un parc, xo no hi havia ni Peter degut a la ventolera i me'n vaig tornar a casa!

A comentar que aquests nens tenen un jardí enorme amb un llit elàstic i un munt de pilotes i es passen el dia enganxadíssims a l'Ipad, mòbil i tv! Si mon germà hagués tingut aquest jardí hauria acabat jugant a futbol professional!! Els pasadissos de casa en donen fe! Total, que de vegades els apago la tele i els faig jugar al trivial babies o altres jocs que tenen per aquí i s'ho passen bé i tot! Jo crec que el problema és que la tecnologia és la diversió fàcil, perque sempre està allà disposada a jugar amb tu i ni tan sols has de pensar què és el que realment et ve de gust.

Jo avui m’he quedat sense wifi i incomunicada tot el matí, perque el 3g del mòbil tampoc funcionava (coses de la companyia). No he pogut treballar i no he pogut fer un skype que tenia programat!! Primer, m'he cagat en tot! Després me n'he anat a córrer i he agraït al senyor Vodafone aquest descans! De fet, quan ja havia fet el recorregut marcat, he arribat a la platja que us explicava el primer dia, que és on normalment estiro i després torno xino-xano cap a casa. Doncs un cop he arribat allà, tota suada i amb el solet que feia, he decidit treure’m les vambes i els mitjons i refrescar-me una mica les cames. Però al fer-ho, la meva sorpresa ha estat que l’aigua no estava tan freda com em pensava i s’hi estava genial! Així que m’he tret l’mp3, la samarreta i la cinta del cabell i… dins! M’he fet un banyito super relaxant i he tornat a casa descalça i amb un somriure d’orella a orella. :)

Així que avui, gràcies als errors que de vegades té la tecnologia, la importància li ha guanyat la batalla a la urgència.

Clar que la feina que no he pogut fer aquest matí em tocarà fer-la demà dissabte, perquè a sobre era urgent... Gairebé tant urgent com la felicitat! Bueno, potser més urgent, però segur que molt menys important! ;)

PD/ Després, el dia ha anat cada cop de mal en pitjor... De fet, he tingut una llarga reflexió amb mi mateixa sobre com no es pot gaudir realment d’una cosa si no et pots deixar portar totalment i has d’estar pendent de coses externes i poc importants en aquell moment (com el maleït mòbil!)…

Però com ja havia decidit que aquest seria un post de bon rotllo, el cúmul de desgràcies ja us l’explicaré en un altre moment!

El contracte més important de la nostra vida

Com molts de vosaltres ja sabeu, de vegades m'inspiro i em poso a escriure; o no m'inspiro, però em poso a escriure igual. En general, no escric amb cap idea inicial, simplement, em ve una idea al cap, agafo un paper i un boli i, simplement, escric. Perque m'agrada.

Vaig aprendre aquest estiu, mentre feia un curset d'escriptura creativa, que hi havia essencialment dos tipus d'escriptura; la racional i la intuitiva. Obviament, hi ha mil matissos en mig que fan que mai sigui completament blanc o negre. Però aquests serien els dos extrems de l'escriptura.

Com ja haureu endevinat, jo em decanto per la intuitiva. Així que, deixant anar una mica tot el que porto dins, l'altre dia va sortir això:

"Los contratos son como las promesas, los dos se crearon para incumplirse, pero simulando que los cumpliremos; incluso, muchas veces, llegándolo a creer. 

Haciendo una reducción al absurdo, me recuerdan a cuando era pequeña y le decía a mi madre, vale, pero... ¿me lo juras? Si no me lo juras, ¡¡no me lo creo!! Y luego tu madre, aún sabiendo que te lo había jurado y las promesas, y más los juramentos, se tenían que cumplir, acababa haciendo lo que le daba la gana. Que sí, que te lo disfrazaba como tú quisieras, te salía con alguna excusa, algún vacío legal, pero al fin y al cabo, hacía lo que quería y acabábamos todos contentos. 

Hoy en día vales tanto como tu palabra, esa palabra de la que eres esclavo para siempre.

Parece que aún no nos hemos dado cuenta de que las promesas están para romperlas. Nos aferramos a lo que sea para confiar en la palabra del otro, pero al final, ¿quién nos dice que esa confianza ciega no va a salir herida? Pues os diré una cosa, ni siquiera aquél que ha prometido algo con la total seguridad de que lo va a cumplir, es capaz de asegurarnos que eso vaya a ocurrir de tal manera. 

Porque no, porque somos seres cambiantes, dubitativos, inquietos, altamente influenciables. Porque lo que pensamos hoy se puede desvanecer mañana, a veces incluso nos llega de golpe y porrazo alguna idea o juicio que, como un huracán, nos cambia por completo nuestra visión sobre algo. 

Hasta los más estables tienen momentos de flaqueza, hasta ellos a veces dudan e imaginan cómo serían las cosas si esto o aquello no fuera como es. Y, al fín y al cabo, sólo tenemos una realidad, que es la nuestra propia; la que nosotros inventamos, digerimos y finalmente defecamos para creer que nuestra vida nos pertenece y que estamos en lo cierto sobre la mayoría de las cuestiones de este mundo, por no caer en la prepotencia de decir “todas”. 

Así que ahí estamos, intentando traspasar barreras que no existen, sino que nosotros mismos hemos levantado para tener siempre una excusa a la que aferrarnos, y haciéndonos promesas como locos. Buscando alguien en quién confiar, agarrándonos a un clavo ardiendo. Porque la pura realidad es que que estamos todos cagaditos de miedo… 

Andamos intentando construir certezas, poniendo fin a las dudas, principios a las verdades, creando moralidades dudosas, visitando a psicólogos para poder entender lo que nos sucede, para descifrar pedacito a pedacito todo lo que pasa dentro de nosotros mismos. Y es que quizás nadie se ha planteado que lo que realmente sucede es que es todo tan incierto que acojona, que es normal que algún traspiés nos ponga a veces las cartas sobre la mesa y nos empuje al vacío.  

Que sí, que lo queremos controlar todo, incluso a las personas, en vez de disfrutar del ahora_mismo y por eso andamos haciendo promesas que muchas veces no cumpliremos, para dar esa falsa seguridad que nos libre de tanto miedo. Que dejemos ya de buscar tantas explicaciones y aceptemos que estamos acojonados y eso no tiene control. Es lo que hay; o te lanzas, o te quedas esperando para siempre. 

Y, pase lo que pase, y nos libremos del miedo o sea él el que se libre de nosotros, sólo puedo decir que: AMEN. 

Así, sin acento, y, por los siglos de los siglos: AMEN(SE)."

 

Perque la vida és un contracte amb nosaltres mateixos, i justament aquest és l'únic que hauríem de complir sempre. Probablement, l'únic que pot (i hauria de) durar-nos per tota la vida.
I, segurament, l'amor és lúnic antídot possible davant de tanta por.