Gairebé una setmana després de marxar, puc dir que he superat totes les proves i per fi estic a Auckland sana i salva.
Tot començava una setmana abans de marxar, quan unes angines intentaven fer-se veure enmig dels nervis. Correr al CAP i que em receptés antibiotic les aplacaria. L'antibiotic va derivar en una baixada de defenses i l'aparició de fongs, iupi, a 3 dies de marxar i ens hem de veure amb aquestes. En fi, sumem una crema a l'antibiotic i mans a l'obra!
El cap de setmana va ser completament dedicat als comiats, amb els companys de feina, familia, amics, etc. Dilluns arribava el gran dia. Vam arribar a l'aeroport amb tres hores d'antelació per por a no tenir temps, i la realitat és que només van servir per a que l'espera fos més llarga i el descans més curt.
Del vol no cal comentar gaire, el més destacable és que el vol llarg, el de 22h, em va tocar al costat una parella de Vitoria molt simpàtica amb qui vaig tenir l'oportunitat de fer una mica més amé un trajecte tant pesat...
I després de passar els controls dels aeroports de mig món; Barcelona, Heathrow, Singapore i Sydney, i després de que en aquest últim, a més, em seleccionessin a "l'atzar" per passar un control antiexplosius (dic a l'atzar entre cometes perquè el de seguretat que em va parar em va acabar tirant els trastos i convidant-me a tornar a Australia com a la seva "guest", en fi...), arribava a Auckland i tocava recollir la maleta i declarar, un altre control i ja seria lliure! I així va ser, no vaig tenir cap dificultat en passar el control; no food, no water i cap a dins!! (O cap a fora, segons com ho volgueu veure :p)
Finalment, passava l'aduana esperant que em recollís la Kerry, la mare dels nens als que faria d'au pair, ja que així ho haviem acordat. L'últim avió anava amb retràs i havia aconseguit avisar per facebook, ja que a Sydney tenia wifi, però no sabia la resposta de la Kerry perque quan vam embarcar encara no l'havia rebut. Arribada a Auckland, no tenia wifi i el mòbil no em funcionava (de fet, segueixo sense xarxa, gràcies Movistar!), per sort, tenia apuntat el telèfon de la kerry. Vaig descanviar uns bitllets i la vaig trucar, pero no donava línia, vaig preguntar a les dones d'informació si el prefixe del telf estava bé (i no...). Vaig tornar a provar, aquest cop amb el prefixe correcte, i finalment vaig aconseguir comunicar, però em va saltar el contestador..., així que ja només quedava esperar i confiar en que vindria (allò que haviem fet tota la vida, però que des que existeix el whatsapp hem oblidat i ens posa tan nerviosos... Sobretot quan estàs tan lluny de casa com l'altra punta del món esperant algú que en realitat no coneixes... Jeje). Mentre esperava, va arribar un noi molt ben vestit i, de cop, un altre noi es va posar a fer-li la haka enmig de l'aeroport! Allò que dius, sona a topicazo de los gordos! Doncs es veu que són coses que aquí a Nova Zelanda sí que passen!! Tot i que no crec que gaire sovint, perque tothom es va quedar tant flipat com devia estar jo...
Al cap d'una estona, vaig veure una nena amb un cartell que posava el meu nom, bingo! Per fi estaven allà, casi tota la família: La nena, de 8 anys, es diu Kiki (bromes a part, jo ja m'hi he acostumat!), el fill gran, de 11 anys es diu Api, i el més peque, de 6 anys, es diu Noah.
Des de llavors, he passat els dies intentant-me recuperar d'un virus intestinal o alguna cosa similar, que no sé ni com ni quan he agafat, però només em deixava estar estirada, perque a la que m'aixecava del llit, m'agafaven retortijones, marejos, nausees, ganes de vomitar, perdia el món de vista... Horrible... Sort que la Kerry m'ha entés i m'ha deixat descansar...! Ahir ja em trobava millor i la Kerry em va demanar si em podia quedar amb els nens a la nit, així que va ser la meva primera nit com a babysitter. La veritat és que no hi havia gaire menjar a la nevera... Així que el fish and chips es va convertir en una omelete, perquè només hi havia ous!! :p
Avui els dos més grans tenien classe de swiming in the ocean, which is very different to swim in the pool, because the waves, etc. (Com s'ho curren alguns pares amb les classes de natació!) Així que ens hem estat passejant i m'he pogut relacionar amb algunes persones externes, les preguntes són sempre les mateixes; d'on ets?, és el primer cop que estàs a NZ?, i tots m'acaben dient: doncs t'encantarà! Fantàstic!!! Us ho dic en el transcurs del blog! ;)
Molta gent repeteix sovint una idea catastrofista amb la que estic completament en desacord, que diu que no sabem el que tenim fins que ho perdem; en canvi, jo crec que no sabem el que ens perdem fins que ens atrevim a tenir-ho! ;)
No hay comentarios:
Publicar un comentario